entre amics
Vázquez parla de «by Vázquez»
Manolito Vázquez participa com a ajudant de direcció a la pel·lícula sobre el seu pare
No s'ha de confondre, com ho va fer fa poc l'edició digital d'un diari barceloní, l'escriptor Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 – Bangkok, 2003) amb el dibuixant de còmics Manuel Vázquez, de signatura by Vázquez (Madrid, 1930 – Barcelona, 1995), creador de personatges com Anacleto, agente secreto i les germanes Gilda. També cal evitar la confusió d'aquests dos grans creadors ja traspassats amb un altre homònim: Manolito Vázquez (Barcelona, 1976), fill del gran mestre de l'humor infantil i adult.
Manolito, com sempre l'hem cridat, té més de trenta anys, però segueix sent el manolito. I ho accepta amb orgull. Manolito Váquez és realitzador de curtmetratges i videoclips (el seu primer curtmetratge, Colgados, va ser seleccionat pel festival de cinema independent de Nova York). I la seva aspiració es dedicar-se al cinema. De fet, ja hi remena les cireres en aquest món. Acaba de fer d'ajudant de direcció a la pel·lícula d'Óscar Aibar sobre el seu pare. El film, que podria estrenar-se a l'octubre, té com a protagonista Santiago Segura. Una tria que li sembla molt bona. «Torrente té molt del meu pare.»
Jo que vaig tractar by Vazquez ho puc confirmar. Recordo una nit al bingo on vam cantar tres bingos i quatre línies, mentre les hostesses de l'establiment rebien les inspirades floretes del dibuixant. Vam sortir amb 25.000 pessetes per cap. Vázquez llançava amunt els bitllets cridant Somos ricos. Tot un numeret.
Un altra vegada jo i l'actual director del Saló del Còmic, Carles Santamaria, el vam acompanyar a presentar un projecte de revista infantil de còmics a l'ONCE. Anaven amb entrevista concertada i ens va atendre un dels executius de la casa. La revista, però, no va sortir mai.
En una altra ocasió vam tenir una enganxada. Vaig escriure un article explicant anècdotes conegudes per tot el seu cercle i narrades públicament pel dibuixant. Una d'elles, crec que va ser la que li va doldre, feia referència a dos dels seus fills: la Vicky i el mateix Manolito (la família de Vázquez té una configuració una mica complexa). La història tenia a veure amb els cobradors (Vázquez va alimentar amb militància la llegenda de ser un gran morós). Quan anaven a cobrar una lletra del televisor o dels mobles feia sortir els fills a fer una mica de pena, mentre ell s'amagava darrera la porta. L'endemà d'haver publicat l'article, per poc no se'm menja.
La Vicky i el Manolito, que eren aleshores (l'any 1993) uns tendres adolescents, gairebé nens, em van mostrar el seu suport, però ell va continuar enfurismat molts dies, fent bo allò del poc sentit de l'humor dels humoristes. Van passar algunes setmanes i Vázquez va voler tornar a la concòrdia. No ho va fer amb una pipa de la pau, sinó amb un dibuix. A la redacció d'El Observador (diari on es va estrenar magistralment en el camp de l'acudit de premsa) vaig rebre un dibuix dedicat de les germanes Gilda. Vam tornar a ser amics fins la seva mort, l'any 1995.
Manolito Vázquez a més del seu treball en l'equip tècnic fa un cameo a la pel·lícula. Una participació curiosa. Fa del metge que atén la mare el dia del seu part. El tocòleg és també qui decideix el nom de Manolito. Com son pare, també ha dibuixat, però no és el mitjà que més li agrada. A més, en aquest àmbit li ha tocat patir la síndrome del «ser fill de tal». «A vegades, és complicat ser dibuixant si ets fill d'en Vázquez, esperen de tu la seva mateixa mirada. Jo tinc la meva manera de fer.» (www.myspace.com/manolitovazquez).
