“Hi ha un nou públic obert al català”

En el meu cas el procés ha anat una mica a l’inrevés. Anàvem a fer-la en cas­tellà perquè hi havia fac­tors de pes per fer-ho: era una pri­mera pel·lícula, no es podria doblar perquè hi ha molta impro­vi­sació als diàlegs... Crec que les coses han can­viat força, però en aquell moment, si ho feies en català, ana­ves a cinc sales. L’anàvem a fer en cas­tellà. Però a mi em feia una sen­sació d’estra­nyesa perquè, per mi, la manera natu­ral de fer-la era de la manera que s’expres­sa­ven les noies de la pel·lícula, en català i cas­tellà. Les distàncies és una pel·lícula bilingüe perquè, per mi, això és la natu­ra­li­tat. Afor­tu­na­da­ment, les coses han can­viat força. Cesc Gay va rodar Ficció i Mar Coll Tres dies amb la família en català i cas­tellà, i els pre­ju­di­cis a l’hora que tin­gues­sin més o menys dis­tri­bució han can­viat, també amb el basc i el gallec. Hi ha un nou públic més obert i recep­tiu perquè el català no sigui un pro­blema.

Fal­ten aju­des per rodar, en l’àmbit català i esta­tal. Hi ha una part d’ale­gria abso­luta i una sen­sació de pri­vi­legi pel fet d’estar fent cinema, però si mires els pres­su­pos­tos i les con­di­ci­ons en què es tiren enda­vant aques­tes pro­duc­ci­ons... El cinema s’ha pola­rit­zat, ara hi ha grans pro­duc­ci­ons i pel·lícules molt peti­tes. Ha des­a­pa­re­gut un tipus de pel·lícules de pres­su­post mitjà, les set­ma­nes de rodatge s’han reduït... Fal­ten ajuts també perquè es puguin afron­tar car­re­res, que un no hagi d’espe­rar molts anys per fer una pel·lícula perquè ho ha de com­bi­nar amb mil coses per sobre­viure.

Suposo que sí, és veri­tat que dar­rere aquesta pel·lícula hi ha anys de feina. Vam començar a escriure el 2011 i vam rodar-la el 2017. Estic molt con­tenta.

Una mica sí. Com­petíem amb pel·lícules excel·lents, que m’encan­ten.

No ho podria resu­mir en una sinopsi, estem escri­vint el guió d’una nova pel·lícula amb Miguel Ibáñez, un dels guio­nis­tes de Les distàncies. És una història sobre rup­tu­res de dife­rents tipus. Estem en aquell moment del procés en què tens dies mera­ve­llo­sos i dies hor­ri­bles en què no t’agrada gens res del que has escrit. Almenys a mi em passa, no sé si a tot­hom.

És un sen­ti­ment que en un moment donat vaig sen­tir molt pre­sent a la meva vida i el meu entorn. Després és veri­tat que amb el Josan Hatero, que és amb qui vam començar a escriure el guió, havíem par­lat mol­tes vega­des de fer una història d’amics. Ens conei­xem des de fa vint anys i és un dels meus millors amics. I de sobte tot encai­xava: una tro­bada d’amics és un bon con­text per expli­car que les coses can­vien i no són com esperàvem.

Sí, i tant, és molt com­pli­cat. A vega­des és més fàcil ser-ho amb un des­co­ne­gut. Amb la gent de més a prop, saps que si dius la veri­tat faràs més mal. Et cohi­bei­xes del que faries o diries. Aquesta difi­cul­tat d’atu­rar-te, pen­sar, posar nom al que passa i després saber-ho expli­car forma part del que com­plica les rela­ci­ons huma­nes.

Ens va sem­blar que feia referència a tots els sig­ni­fi­cats pos­si­bles i tots encai­xa­ven amb la història: una cosa física, geogràfica, una distància entre els per­so­nat­ges, entre el que ells espe­ra­ven i el que és... Tot això ho abastàvem amb Les distàncies, d’una manera genèrica. Feia referència a tot, al sig­ni­fi­cat més lite­ral i al més metafòric.

Jo sem­pre li feia la broma que ell era el millor repre­sen­tant que podia tenir, sem­pre em va cui­dar molt i tenia parau­les maques per a mi. No hi pen­sava i la Rosa Vergés em va enviar un mis­satge dient que Josep Mai­xenchs esta­ria molt con­tent, i té raó. El procés de la pri­mera pel·lícula, Blog, el va viure de més a prop perquè es tro­bava millor. En el meu cas, no només hi ha el fet que creés l’Escac, en tinc un record molt maco.