Albà jugant als límits

“Juguem als límits i a vega­des els límits són estrets.” Toni Albà encara no s’havia espla­iat gaire públi­ca­ment sobre la polèmica piu­lada que l’ha dei­xat tem­po­ral­ment sense feina en el Polònia de TV3; per això el car­tell del Fes­ti­mams d’aquest dis­sabte a l’hotel AC Bella­vista de Girona tenia una mor­bo­si­tat afe­gida que ni Fel Fai­xe­das, direc­tor d’aquest cicle d’espec­ta­cles gas­tronòmics, podia ima­gi­nar quan va pro­gra­mar el duet d’Eloi Vila –l’entre­vis­ta­dor/con­fes­sor sobre rodes del pro­grama tele­vi­siu Al cotxe– i Toni Albà. En la pri­mera part de la vet­llada feia la sen­sació que s’esqui­va­ria l’actu­a­li­tat imme­di­ata i Albà va dei­xar tot el pro­ta­go­nisme al seu alter ego, Sa Majes­tat el Rei Albà. Les pre­gun­tes d’Eloi Vila sobre el dia a dia de la casa reial i les res­pos­tes del Borbó poca-solta aixe­ca­ven les lògiques ria­lles d’un públic que tro­bava el que havia vin­gut a bus­car.

L’expressió “als límits” encara no havia apa­re­gut però vist en pers­pec­tiva ja hi estàvem de ple: Sa Majes­tat narra un atac sob­tat de diar­rea durant una des­fi­lada mili­tar d’un 12 d’octu­bre i explica com alli­bera la seva reial caga­rada men­tre el públic riu de bon grat degus­tant les deli­ca­de­ses de l’hotel AC By Mar­ri­ott Palau de Bella­vista, bacallà amb crema fina de mon­ge­tes i salsa San­turtzi i el secret de porc amb romesco i ver­du­re­tes; ja era un espec­ta­cle en si.

Amb les postres Eloi Vila va aco­mi­a­dar el monarca i va rebre Toni Albà: “Com va tot”? “Seguint fent de bufó, de pallasso, jugant i bus­cant als límits; i a vega­des els límits són estrets”, va dir Albà. “Ho tor­na­ries a fer?” “No. Comp­ta­ria fins a deu. He begut oli, he per­dut la feina; no m’ho espe­rava, però la lli­ber­tat no val un sou.” Albà va dei­xar clar que entén que alguna gent s’hagi pogut sen­tir ofesa per una piu­lada però també té clar que “les parau­les no maten”; va apel·lar a “una lli­ber­tat d’expressió que no pot tenir límits, tret dels del sen­tit comú que ens autoim­po­sem”. Només va defen­sar la seva piu­lada en el més pur estil del “tu ja m’entens” de les cançons de La Trinca, con­vençut que aque­lles lle­tres avui por­ta­rien els seus autors a la presó. Es va aco­mi­a­dar posant-se un nas ver­mell de pallasso; seguirà fent de bufó i seguirà “jugant als límits”.