Brossa refrescat

Amic de barrejar-ho tot i de trobar metàfores en els elements més trivials, Joan Brossa va voler explorar en l’estriptease. Ell és un artista que rep, sovint, mirades amables, que li treuen el punt de malícia del poeta escènic. Com es pot veure en aquest muntatge de Roberto G. Alonso (el coreògraf i ballarí cada cop sap explicar-se millor a l’escena, sense necessitat de ser excessivament discursiu), es tracta d’un joc portat a l’extrem, que evoca la Barcelona canalla de la Transició i que supera la vulgaritat del sexe més pornogràfic per trobar noves claus dramatúrgiques.

Laberint Striptease respira un aire inequívoc de cabaret alemany, d’adreçar-se al públic contínuament. Hi ha el joc metateatral constant en què els mestres de cerimònies (Jordi Andújar i Roberto G. Alonso) se substitueixen en algunes funcions, cosa que dona pólvora per a estona. Els altres intèrprets, la cantatriu Elena Martinell, la ballarina stripteasista Laura Marsal, el saltimbanqui Davo Marín i el músic Jordi Cornudella saben entrar i sortir d’escena amb una comicitat molt ben afinada. Tots ells juguen a un registre estrany que està entre la representació del personatge i la capacitat d’adreçar-se al públic com a intèrprets. A falta de plomes, dominen les transparències i un vestuari d’un tall clàssic que contrasta, fent un distanciament necessari amb l’acció d’avui.

Una peça directa, carregada de metàfores, evidents i esclatants. Amb una urna per a les eleccions en què accedeixen empresaris, militars i mossens, però que es fa inaccessible per als obrers. Una democràcia en qüestió. La situació de la Transició tan fràgil sembla tenir una rèplica aquests dies, en què s’usen institucions de l’Estat per coartar llibertats i donar ales a un pensament reaccionari arrelat en el franquisme.