Quin bell actor!

Aca­bat l’espec­ta­cle, en una de les rea­pa­ri­ci­ons a l’esce­nari recla­ma­des per una ovació apas­si­o­nada, Pere Arqui­llué va dur amb ell el dra­ma­turg Josep Maria Miró, que se’n va anar tan aviat com va poder perquè l’actor rebés els aplau­di­ments. Un gest de reco­nei­xe­ment de l’autor d’El cos més bonic que s’haurà tro­bat mai en aquest lloc a un actor que, en estat de gràcia, dona vida a totes les veus (i a tots els cos­sos amb la seva memòria) que es fan pre­sents a propòsit del cadàver d’un noi assas­si­nat de dis­set anys, només dis­set anys, apa­re­gut en un camp de far­ratge. Unes veus que comen­cen amb la del mateix mort, com també se sent la del mort a Ras­ho­mon, el film de Kuro­sawa invo­cat en aquells casos (ho reco­nei­xen els científics) en què no pot arri­bar-se a cap cer­tesa.

En tot cas, Miró no pre­senta un acte cri­mi­nal per con­cloure que és impos­si­ble acla­rir el fet i tro­bar el cri­mi­nal. Això no li importa. Posem-hi que aquell cos mort, tan bell, és un pre­text per tal que, en una comu­ni­tat rural on apa­rent­ment no passa res i on tot­hom hi sem­bla atra­pat, emer­gei­xin secrets (que n’ama­guen d’altres) i la memòria de cada veu, pal­pi­tant-hi la d’un altre mort, invo­qui el seu desig (a vega­des repri­mit), les pors, frus­tra­ci­ons, misèries i recan­ces. I per recor­dar, com a la seva dife­rent manera ho fan Ten­nes­see Willi­ams i Paso­lini, que la bellesa és tan sub­ver­siva com vul­ne­ra­ble. Amb una direcció diàfana de Xavier Albertí, sense acces­so­ris, el potent text de Miró, amb una llen­gua rica i una poe­sia (aque­lla mà que sent els som­nis d’un altre) entre­mig del sinis­tre, es fa visi­ble a través d’un actor sublim, diria que bellíssim.