Una comèdia amb recepta d’escudella

Alberto Ramos és un autor de comèdies. Indubtable. En són una prova Només un anunci i Infecte, del 2014. Té un univers amb una situació paradoxal i li agrada veure com esclata a la vitrina d’un microscopi còmic. Va posant-hi contrast com qui tira ingredients al brou. Kafka va indagar sobre una transformació agònica a Metamorfosi. Ramos presenta el personatge (Goyo) ja en forma d’armadillo i deixa que siguin els pares i la germana els que mirin de trobar un nou equilibri de relacions entre ells. En realitat, és anecdòtic que s’hagi transformat en una bèstia amb cuirassa que fa una olor insuportable. La seva absència és el que es combat sense gaire esma. El pare és com el Barleby desganat.

Si a La casa del dolor la família espera que arribi el fill per celebrar un triomf professional, a Goyo, preparen un aniversari. Pep Garcia-Pascual (que va protagonitzar el Pep Talk, fent de Pep Guardiola, amb text del mateix autor) imagina un pis més aviat senzill, que juga amb el color salmó i rosa i un verd desgastat. En cada escena mouen la taula i el sofà, però, en realitat, no es modifica gaire el comportament de la família. Com si fos una petita gàbia en què els espectadors poden veure el patetisme d’un cuiner que insisteix en la gastronomia de sempre (l’escudella és un dels seus favorits). Amb una mare ensopida pels seus alumnes i per un fill passiu i una filla que ha fugit a Leverkusen amb un marit pesat,només per sortir d’aquell ambient claustrofòbic. S’estimen, però es fan mal. Hi ha un aire tòxic i poques ganes de sortir-ne. Potser perquè tenen por de caure en un parany pitjor. Hi podria haver profunditat en els personatges, que, al final, reboten rèpliques des d’una comicitat primària, que diverteix i distreu. A l’escudella li cal el xup-xup. A Els últims dies de Clark K, la direcció de Jordi Casanovas deuria tensar la situació per, al costat de la situació surrealista, trobar-hi una dolorosa profunditat, d’heroi derrotat, molt profitosa.