L’infern en una casa bonica
Marta Pasqual debuta amb dues novel·les alhora que presenten el mal com un terreny relliscós i ambigu
El 1944, poc després que Franco signés un acord amb els aliats en previsió que el feixisme perdria la guerra, una vuitantena d’agents de l’Alemanya nazi que residien a l’Estat espanyol van rebre l’ordre de confinar-se al poble de Caldes de Malavella, famós pels seus balnearis. Era força millor que ser deportats, però alguns, com Luis Claus, fill del cònsol alemany a Huelva, no van entendre mai què hi feien en aquell racó de món, per més que formessin part de la llista negra dels espies més buscats pels aliats.
Marta Pasqual (Girona, 1983) va debutar en la literatura amb la recreació, entre la novel·la i l’autoficció, dels dos anys que aquest suposat agent enamorat de l’apicultura, la numismàtica i la pintura va passar a Caldes a El malaventurat senyor Clauss, obra amb la qual va quedar finalista del premi Just M. Casero de Girona el 2020, l’únic any que, de fet, es va fer la prova de suprimir el reconeixement al finalista. L’editorial Empúries, de tota manera, va apreciar el filó narratiu de la història i es va decidir a publicar-la, just quan la segona novel·la de Marta Pasqual, La casa dels caps de setmana, aquest cop sí, guanyava el premi gironí del 2022. Ha fet, doncs, un inesperat debut doble que es pren amb resignació, perquè al capdavall, opina, les dues històries, tan allunyades en el temps, en la forma i en el tema que aborden, tenen un fons semblant: totes dues tracten de l’ambigüitat del mal, si és que la maldat pot tenir matisos.
Si a El malaventurat senyor Clauss la narració arriba al lector a través de la veu d’una narradora juganera que es complau amb “l’efecte de trencadís” que té tota reconstrucció d’una memòria imperfecta i en els llimbs entre la realitat i la ficció, “de línies tan poc clares”, a La casa dels caps de setmana, editada també per Empúries, Marta Pasqual ha cedit la veu als seus personatges, tres dones de diferents generacions d’una mateixa família, l’àvia, la mare i la filla, que han estat víctimes dels abusos de l’avi en aquesta casa d’estiueig que encarna alhora una conquesta de progrés (aquella segona residència tan anhelada dels anys setanta), el desvetllament a la vida de les llargues vacances d’infància i la vergonya que s’amaga en la foscor. Com en el cas de Clauss, l’autora sosté que no li correspon “emetre judicis morals” sobre els personatges, una distància que va aprendre de Joan Sales, a qui va dedicar la seva tesi doctoral. És conscient que ha retratat “una baixada als inferns en una casa bonica”, i que “donar veu al monstre”, encara que en cap cas es tracti de justificar les seves accions, comporta els seus riscos, però afirma que “volia que el dolor en tot cas fos percebut com una peça més de la vida”.