Els pots empetitits

Al pot petit hi ha la bona confitura, afirma la dita. “Al pot petit hi ha poca confitura”, canten els Amics de les Arts a El matrimoni Arnolfini. Les companyies catalanes de teatre familiar viuen en aquesta contradicció, davant d’un evident oblit dels mitjans de comunicació a reconèixer el treball d’aquest sector. Les companyies, liderades per l’Associació de Teatre per a Tots els Públics (TTP), reclamen el seu protagonisme des de la professionalitat. També les sales de públic familiar que estan associades a Adetca, des d’abans de la pandèmia, s’han adonat que els calen campanyes específiques. La precarietat escanya uns artistes sovint de llarga trajectòria i una notable maduresa artística. La setmana vinent se celebra la 34a edició de la Mostra d’Igualada, el festival estratègic que facilita la contractació de companyies (presents al cartell o no de la Mostra). De prop de 800 propostes que es van rebre per participar-hi, el director Ramon Giné n’ha pogut seleccionar només 30 (21 de Catalunya) i preveure 68 funcions. Per disciplines, domina el teatre (el 50% de les propostes davant de dansa, 20%; o circ 13%). El teatre familiar té molt de reconeixement. A la darrera edició del Feten (el festival anual de referència a l’Estat espanyol), de 79 espectacles del cartell, 21 eren catalans: El jurat va donar 10 dels 14 premis a produccions catalanes.

Si l’aturada de la covid va ser preocupant per guanyar-se la confiança del públic general (aquest any es percep una salut molt més envejable a taquilla, encara per confirmar), el públic familiar se n’ha ressentit encara més, segons les dades que ha pogut recollir El Punt Avui (vegeu el gràfic). L’aparició de les tauletes i dels canals de televisió de pagament generalitzats ha afectat més el retorn dels espectacles adreçats a la canalla. De fet, ha agreujat una situació que es produeix des de fa una dècada: cada cop s’abandona abans la programació de públic familiar. Si abans s’allargava fins als dotze anys, amb certa normalitat, ara sembla una proesa que arribi als deu anys. Per contra, s’ha avançat la data de portar les criatures als escenaris amb muntatges essencialment d’estímuls, de joc i interacció calmada dels quals tant gaudeixen els pares com la canalla més menuda, en aforaments menors: exigeix una ràtio artista/espectador que complica la seva rendibilitat (amb uns preus sempre molt més baixos que els generals). Abigail Ballester, representant de la TTP, ja avança que el Pla d’Impuls del Teatre proposa una acció concreta per enfortir la línia d’espectadors de vuit a catorze anys. Per a Ballester, cal combatre la deserció dels preadolescents fent pedagogia amb els pares: que no vulguin portar dos germans d’edats molt separades a la mateixa funció. Els de 8 anys, no se senten gens còmodes en funcions en què hi ha cotxets de nens al vestíbul, “senten que ja no és per a ells” el teatre familiar. En realitat, probablement, no és per a ells aquella funció.

Analitzar el teatre familiar és complicat perquè parteix de diverses de segmentacions. A través de les estadístiques de les espietes d’Adetca es pot veure la dimensió de la programació familiar a Barcelona (principalment) i també del nombre d’espectadors que representa del global. Les dades de Cultura (programa.cat) permeten entendre la dimensió de la programació municipal a Catalunya. En realitat, des de fa més de 25 anys, associacions com Rialles i ara fonamentalment La Xarxa tenen associacions de voluntaris que programen periòdicament teatre familiar de companyies professionals arreu de Catalunya. No és residual: si el total d’actuacions programades als teatres municipals al 2018 va ser de 714, a La Xarxa en van fer 456, que s’han de sumar. La tendència ha anat prioritzant la contractació a través del suport de Cultura. Al 2021, s’han comptabilitzat 1.140 funcions, mentre que La Xarxa en va poder programar 280. Cal advertir que només poden demanar suport al programa.cat els municipis de menys de 50.000 habitants. En els altres casos, els programes escènics i musicals els gestionen els equipaments. La pandèmia ha remogut molt la contractació. Per exemple, el 2021 hi va haver un creixement excepcional perquè es van eliminar alguns criteris per tal de promoure la contractació. Al 2022, es va tornar a les limitacions habituals.

La campanya escolar juga una lliga paral·lela a la de programació dels caps de setmana (de pares i fills) i és una imprescindible oportunitat per als artistes i les sales com el Jove Teatre Regina, per exemple, a estabilitzar la situació econòmica de les companyies. En realitat, és un esforç notable perquè cada funció parteix, d’entrada, d’una nova reducció de caixet. En els darrers anys, s’ha reduït l’intrusisme d’espectacles de molt poca qualitat, segons denuncien des de la TTP, que rebenta preus i que desaprofita l’oportunitat de persuadir el bateig dels alumnes al teatre: si es generen actuacions insuficients, es provoca un rebuig a l’experiència.

Històricament, a la demarcació de Barcelona hi ha el programa Anem al teatre de la Diputació de Barcelona que facilita l’accés a la cultura als alumnes, a través d’una programació seleccionada per una comissió. Com es veu en el gràfic, la seva presència a comarques ha disminuït, en part perquè hi ha molts centres que opten per afegir-se a una sortida a Barcelona, on es programen escolars amb major regularitat als teatres públics (Mercat de les flors, TNC i Lliure) i als privats (amb iniciatives com la de Top Grups al Poliorama i la de Cooltiva’t a Focus). Els municipis no poden comprar funcions escolars a través del programa.cat i, davant d’aquest perjudici, s’ha obert una línia perquè les escoles puguin contractar funcions . El curs 21/22 es van concedir ajudes a escoles de 109 municipis per un valor de 700.525 euros i el curs actual l’import ha pujat a 742.518 . Per a la TTP, malgrat que es vagi recuperant públic i hi hagi aquest reconeixement al treball professional, hi ha molta feina pendent. Entre dos espectacles d’un cost similar de producció, el familiar ha de partir d’un caixet un 30% més baix. Fer sostenibles les temporades a Barcelona, principalment es cobra un percentatge de taquilla, és una proesa. I si les funcions es fan a les escoles, hi ha un caixet encara més baix. Amb aquest panorama és difícil poder assumir reptes ambiciosos artístics. La diferència del teatre familiar respecte de l’adult és que parteix de companyies molt més estables i que cada producció es pot mantenir en cartellera durant anys, a diferència del caràcter efímer de les produccions per a públic general.

34a Mostra d’Igualada

No ha tingut gaire sort el darrer director de la Mostra, Ramon Giné. Seleccionat el juny del 2019, va patir l’anul·lació del 2020 i va muntar les edicions del 2021 i 2022 amb restriccions al carrer i també a la sala. La quarta (i darrera per contracte) és la primera que podrà programar amb la normalitat. Per això, Giné ja ha anunciat la seva intenció de repetir en el concurs per a la direcció de la Mostra. Enguany, s’ha compromès amb un dels seus objectius del programa: que les companyies cobrin un 50% el seu caixet a les funcions de la Mostra. Fins llavors, les compensacions eren pràcticament simbòliques. El projecte premiat el 2019 preveia que anés augmentant el pressupost i es pogués millorar el percentatge de pagament a les companyies. Com que el creixement econòmic no s’ha produït (tot i els 30.000 euros entrats gràcies a l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat d’enguany, que suma 210.000 euros d’un pressupost global de 443.000), Giné s’ha vist obligat a reduir dràsticament el nombre de companyies (que habitualment voltaven la cinquantena). Tot i això, l’opció de venda d’espectacles continua ben activa des de l’àrea professional amb una llotja per a companyies, i amb les habituals trobades entre productors i distribuïdors i programadors, de dimecres a diumenge.

La Mostra d’Igualada celebra la 34a edició, però només és des del 2006 que és considerada una mercat estratègic per la Generalitat. El Departament de Cultura va aconseguir que s’unifiquessin les dues trobades principals (les de Rialles i la de La Xarxa) a través d’una direcció artística. Els dos primers anys ho va gestionar la companyia Vol-Ras, que es va haver de dedicar a retallar dràsticament el nombre de propostes a presentar a partir d’un criteri artístic. Posteriorment, Òscar Rodríguez va dirigir la Mostra (2008-2014) i, després, Pep Farrés (2015-2019).

Avui, precisament, la Fundació La Xarxa renovarà la seva comissió permanent amb una trobada a Igualada. El president de la fundació, Lluís Hereu, fa balanç d’un mandat accidentat (paral·lel al de Giné) i assegura que el 2022 “s’han recuperat les xifres de programació que teníem des d’abans de la pandèmia”. Concretament, el 2022 es van programar 349 espectacles, de 137 companyies als 49 municipis de Catalunya on són presents. Amb l’increment d’un 25% de programació a La Xarxa es va passar dels 43.000 espectadors als 67.000.

Quin és l’impacte econòmic de la Mostra? Realment, les dades que es recullen a partir d’enquestes de professionals a la Mostra varien molt depenent de qui i quan respon. En tot cas, el 2021, les entitats venedores que van participar a la Mostra van vendre 1.081 funcions de 98 espectacles presentats a la fira, amb una facturació de gairebé 1,8 milions d’euros, una xifra considerable si es té en compte que el volum de vendes d’espectacles infantils i juvenils va ser de gairebé 11,3 milions durant el 2021, segons càlculs de l’empresa encarregada de fer l’estudi.