Un centenari amb una espelma menys

“Tres temples hi ha a Girona, amb més feligresos que la catedral: l’Albéniz, el Gran Via i el Coliseu Imperial.” Aquesta dita popular s’inscriu en una època en què la capital gironina no devia tenir més de 30.000 habitants, però ja disposava de cinc salons on es projectava cinema amb una capacitat de 5.000 espectadors. Tres d’aquests, els esmentats, estaven situats en un mateix epicentre, la plaça Independència (el Gran Via, a tocar), motiu pel qual la també anomenada plaça de Sant Agustí va rebre durant molts anys el sobrenom de “la plaça dels cines”. Fins ben bé als nostres dies i malgrat la reconversió de l’antic Albéniz en multicinema l’any 1998 va desplaçar l’entrada principal al carrer Jeroni Real de Fontclara, just al darrere, mantenint la publicitat dels cartells a l’emplaçament original. Això, malauradament, fins al seu tancament definitiu no fa ni un any (el 29 de juny del 2022), un fet que ha provocat que no quedi cap rastre ni vestigi del que antigament va ser aquesta plaça: un santuari cinèfil.

El més trist de tot és que només faltava una espelma per complir el centenari del tercer temple de la plaça. Cent anys des de la inauguració de l’antic Teatre Cinema Albéniz, el diumenge de Pasqua de Resurrecció del 15 d’abril del 1923.

Edificat als terrenys que havia ocupat durant temps el Circ Álvarez, va obrir portes amb el nom de Teatro Cine Albéniz, impulsat per la societat constituïda per Eduard Turón, Miquel Ferrer i Martí Regàs Catà; aquest últim –que al cap de dos anys va assumir el negoci– estava emparentat amb l’arquitecte Enric Catà, el qual, juntament amb Antoni Montseny, va ser l’autor d’un edifici modernista i barroc que més tard va ser inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La inauguració va estar a l’altura de l’esdeveniment i per a l’ocasió es va comptar amb el “gloriós” Orfeó Català sota la direcció de Lluís Millet. Com consta al cartell que encara es conserva i a les cròniques de l’època, el concert inaugural va començar a dos quarts de quatre de la tarda i va arrencar amb El cant de la senyera per continuar amb un programa de cançons populars i sardanes. El preu de les entrades era de 6 pessetes per un seient a la platea i 3,50 a general.

El Diario de Gerona destacava que el nou teatre era veritablement “digne d’una gran capital”, com es pot llegir, “tant per la seva capacitat [1.500 espectadors], superior a tots els demés locals d’espectacles existents a la ciutat, com per la bellesa i bon gust del conjunt així com els detalls de la seva ornamentació”. Fins aleshores, el Coliseu Imperial, amb el qual es disputava l’audiència i es tocaven façana per façana, era l’equipament destinat a la música, el teatre i el cinema més majestuós de Girona.

I és que cal recordar que en aquells anys vint i trenta, en els temples cinematogràfics també s’hi alternaven espectacles d’òpera, opereta, sarsuela, circ i comèdia. Els primers anys a l’Albéniz s’hi projectava cinema mut –el sonor no arribaria fins al 1927 amb l’estrena mundial d’El cantant de jazz l’any 1927– i d’aquí que les pel·lícules que s’hi podien veure estaven acompanyades musicalment pel Quinteto Emporium, una agrupació musical molt famosa, integrada per Jaumeandreu i Puntonet (violins), Casellas (piano), Sobrequés (violoncel) i Mitjà (contrabaix). Durant molts anys hi van desfilar per l’escenari les principals companyies i artistes del moment, i també s’hi van projectar alguns dels films més destacats.

La sala, a la qual s’entrava passant pel mig d’un jardí, era de grans proporcions i estava adaptada per celebrar-hi també concerts i representacions teatrals. Però les audicions musicals van perdre l’interès del públic –les condicions acústiques no eren les millors i algunes corals i orquestres van començar a rebutjar actuar-hi–. No hi va haver problemes, en canvi, per celebrar-hi mítings polítics. Pel que fa al cinema, que de seguida va tenir èxit, en alguna ocasió, si l’estrena d’una pel·lícula tenia ressò, la cua per comprar l’entrada havia arribat fins al monument del general Álvarez, al mig de la plaça, com el cronista de la ciutat, Enric Mirambell, recollia.

D’històries i anècdotes n’hi ha un munt, com no pot ser menys en un equipament amb prop de cent anys d’història. De la més immediata a la seva obertura, no trobem notícies de l’Albéniz més enllà d’anuncis al diari com aquells en què s’havia trobat un moneder de senyora que s’entregaria a qui acredités ser-ne el propietari. Eren altres temps de notícies. Pitjor va ser tres anys més tard, el 27 de març del 1926, quan es va produir un incendi tot just després que acabés una funció benèfica. Les obres de reforma van trigar cinc mesos.

Pel que fa al nom de Teatre Cinema Albèniz, per exemple, aquest va sorgir arran d’una campanya promoguda pel professor i músic Tomàs Sobrequés a través de la revista musical Sherzando. Com a curiositat, cal esmentar que el seu nom es va mantenir 99 anys, fins i tot quan la CNT es va apropiar de tots els cinemes –la socialització de la indústria de l’espectacle del 1936 al 1939–i va canviar la majoria de noms, sense anar més lluny rebatejant Sala Bakunin el Coliseo Imperial i Saló Durruti el Gran Via. Mai l’Albéniz, nom en homenatge a l’il·lustre compositor de la Suite Iberia, que van creure prou adient els dirigents anarquistes.

La pitjor de les notícies, evidentment, va ser el tancament definitiu sense dir que tancaven. Això es va produir l’1 de juliol del 2022, quan d’un dia per l’altre els espectadors, una cinquantena aquell dia, es van trobar amb el multicinema amb les persianes avall. Sense cap altre anunci del tancament de l’empresa propietària, no només als mitjans sinó als seus propis clients. L’únic que hi havia era una nota penjada a les portes tancades de dijous, un dia en què el seu web encara anunciava la programació. “La família dels cinemes Albéniz vol donar les gràcies a tots els clients i amics que ens han acompanyat durant gairebé 24 anys. Sense tots vosaltres no hauria estat possible. Moltes gràcies”, és el que s’hi podia llegir. Un trist final, com dèiem.