Artur Aldomà Puig, l’escultor amb misteri

Historietista, dibuixant, pintor i escultor català. El 16 de juny proppassat desapareixia l’artista polifacètic Artur Aldomà Puig (Reus, 1935-2023), després d’una llarga malaltia. A precs de Marc Ferran, director dels Museus de Reus, que ha patit en persona la meva dèria pels escultors locals de transcendència global (com Joan Rebull i Modest Gené) escric quatre línies in memoriam. Aldomà i els esmentats són persones i artistes reconeguts molt més enllà del terme municipal de Reus, on s’han format i han passat llargues estades de la pròpia vida. Aldomà, com els esmentats, ha contribuït també amb la seva obra al paisatgisme ciutadà reusenc, amb una versió personal del classicisme universal, però amb una sèrie de detalls que identifiquen l’autor i li donen estil propi. No conec cap versió dedicada a la imatge d’Antoni Gaudí (que en una mostra que vaig comissariar pel seu aniversari el 2002, a Casa Àsia, ja vaig dir que havia nascut en dos llocs a la vegada, com a primer miracle de la seva santedat, encara en procés eclesiàstic) on la narrativitat de la peça –totalment inventada– ens mostra un artefacte lúdic, que a més ara en diríem interactiu, gràcies a les boles o pilotes del joc del preadolescent i futur arquitecte, on diverses generacions d’infants i infantes reusencs/ques han gaudit de la manipulació esfèrica. Gaudí nen (2002) és a prop del primer domicili de l’arquitecte genial, seu del filòleg, fi traductor de l’alemany al català i emèrit catedràtic Josep Murgades, que se les veu per espantar les ordes turístiques.

L’Aldomà, d’aspecte bohemi però acurat i caràcter bonhomiós i cabellera sempre abundant i darrerament d’un blanc radiant, ens amagava un misteri. Una vida anterior dedicada a d’altres arts, que l’acadèmia mal anomena menors. En efecte, de 1956 a 1975, quasi 20 anys i etapa iniciada als 21 anys, es dedicarà amb èxit a dibuixar guions de còmics d’altri, és a dir, a fer d’historietista o dibuixant de còmics, representat pel mític Josep Toutain, creador d’una important agència del sector (Selecciones Ilustradas) i una llibreria que porta el seu nom i especialitzada, encara oberta. Els seus còmics es veuran (i llegiran) per tot Europa i els Estats Units, molt poc a l’Estat espanyol, en aquest sector no va ser profeta a la pròpia terra. Només esmentarem la seva col·laboració, a l’inici amb editors britànics per a qui realitzarà inacabables publicacions de temes bèl·lics, War Picture, Air Ace, Commando... Un parell d’històries de gènere de terror i fantàstic per al públic anglòfon que anys més tard reeditarà Toutain al fanzín Creepy, que molts hem fullejat angoixats. A la revista francesa Spirou, des de 1970 fins al 1973, publicarà múltiples treballs. Obres recuperades en gran part per Bruguera i una d’elles en una revista local, El Ganxet de Reus (2a època de 1977), rescata un parell d’històries curtes de la sèrie col·lectiva Les plus belles histoires de l’Oncle Paul, publicades originalment a Spirou. A inicis de 1970 col·labora amb la revista d’humor eròtic el Papus Extra. Els seus últims treballs seran amb el cèlebre escriptor i guionista Víctor Mora.

A partir de 1975 s’inicia en l’escultura i el dibuix, com a autodidacte, assistint esporàdicament a algunes classes a la Llotja, i esdevindrà un dels escultors catalans més representatius, actiu, sobretot, a la Catalunya del sud i a la seu comtal, Barcelona. Convertirà el mas de Reus de l’avi, que com ell es deia Artur, en un enorme i funcional estudi. I mantindrà un altre espaiós estudi a Barcelona al cèntric carrer Tallers. L’ajudarà a fer el canvi d’activitat la seva primera dona, Emilia Castañeda (Barcelona, 1943), de qui es divorciarà el 1971, ella també reconeguda artista i sòcia de mèrit del Reial Cercle Artístic de Barcelona, amb qui tindran un fill, David (1965), mort d’accident prematurament als 18 anys, i objecte d’alguna de les seves millors escultures. Casat en segones núpcies amb l’artista i arquitecta Montse Isclà. Sempre atent a l’objecte de les seves escultures, algunes evidencien aquesta dèria tan humana, com les tres simpàtiques protagonistes nues de Les bugaderes (1990), a la cèntrica plaça de les Basses de Reus.

Combinarà múltiples encàrrecs amb una producció pròpia més íntima, com les obres dedicades al malaguanyat fill David, on reflecteix la particular visió de la seva idiosincràsia vital. Ha realitzat exposicions, tant de dibuix com d’escultura, a diverses galeries de l’Estat espanyol, França i Bèlgica. Moltes de les seves escultures es poden contemplar en espais públics de diverses ciutats catalanes, com ara Barcelona, Tossa de Mar, Reus, Salou, o bé Ciutat de Mallorca. Deixa, segons que sembla, més de 300 escultures realitzades.

D’ell s’ha dit: “Centrat en la figura femenina, el seu esforç es decanta en la captació del moviment, al qual uneix una notable sensualitat, tant en l’escultura com en el dibuix. De gran habilitat en el treball –que ha fet escriure que dibuixa amb el fang–, estilísticament es mou entre un atenuat noucentisme i un atenuat realisme.” (Francesc Miralles, 2003); “Pertany a l’Escola Mediterrània, però sense mai voler ésser un epígon. […] Com a dibuixant i pintor al pastel, nerviós i ràpid, aconsegueix el traç definitori i la totalitat que reflecteix l’ambient que li ha interessat captar.” (Josep Maria Cadena, 1992); “Les seves figures no són cap necessitat, sinó el fruit d’una presa de posició nascuda directament de la consciència i de la voluntat.” (Maria-Elena Morató, 1981). Descansi en pau.