“No hem d’estar tan pendents dels artistes de moda”

És possible... Denota la voluntat de futur i de regeneració que té Antoni Vila Casas per a la fundació. Ja és el que em va dir quan vaig entrar-hi com a subdirector, ara fa un any, que vol garanties que la fundació tindrà continuïtat i que per això necessita algú que pugui estar-hi temps i que busqui nous llenguatges.

Que fos fidel als objectius fundacionals. D’una banda, potenciar l’art contemporani i els creadors joves, una missió que potser darrerament havia quedat més relegada i que jo vull entomar en un nou espai que crearem dins de la fundació. I, de l’altra, recuperar trajectòries, que és el que bàsicament m’he dedicat a fer.

Els últims anys, s’ha apostat per grans noms i a mi el que m’agradaria és donar veu a figures menys conegudes. Hem de donar pas a generacions més actuals que fins ara no han tingut reconeixement institucional. No hem d’estar tan pendents dels artistes de moda sinó que hem d’intentar crear un planter d’artistes joves que trobin la primera plataforma aquí. Hem de desencarcarar les programacions per poder donar visibilitat a projectes de petit o de mitjà format. Les grans retrospectives ens obliguen a treballar amb molta previsió i a vegades t’arriben propostes que voldries agafar al vol i no pots. I també vull cuidar més el diàleg entre exposicions. Ser més coherents en la tria dels companys de sala, barrejant èpoques conceptualment amb punts de contacte.

L’Àlex ha deixat una programació bastant tancada per als propers dos anys. Però faré moviments per començar a fer entrar nous artistes i per crear aquest nou espai. Respectant tot el que té de bo la casa, que és molt. Som un país amb artistes diversos i nosaltres volem ser un reflex d’aquesta riquesa. L’eclecticisme de la fundació pot ser criticat, però permet donar joc a gent diferent, acollir artistes que altres museus no acullen, apostar per noms pels quals ningú aposta… Per exemple, penso en una generació que ha estat força desatesa: la dels artistes que van tenir el seu moment d’esplendor entre els anys vuitanta i noranta.

Hem de treballar la relació amb la resta de museus. Hi estic contactant: uns no m’han contestat; d’altres, sí, i crec que sorgiran col·laboracions interessants. És veritat que sovint ens trobem en un petit desert. I això no ho diem nosaltres, sinó els mateixos artistes. Molts venen a parar aquí perquè és el lloc on se’ls escolta i en altres llocs, no, per les raons que siguin, per falta de voluntat o de recursos.

També. Hi ha museus que creuen que és millor parlar d’artistes de fora. No ens hem sabut vendre bé. Tenim artistes de primer nivell que sí que són reconeguts mundialment, però d’altres també ho podrien ser i no ho són perquè no se n’ha fet difusió com tocaria. Hi ha massa artista català que ha quedat enterrat i els hem de rescatar. A què aspira la Fundació Vila Casas? A la normalitat del clima artístic català, lluny de la precarietat i la inseguretat actuals.

És un altre repte: renovar els públics. Hem de fer que la gent jove també formi part del nostre projecte. Tenim la responsabilitat de dissenyar una programació atractiva. Farem créixer l’oferta de les activitats paral·leles de les exposicions, no només produïdes per nosaltres sinó posant els nostres espais a disposició del que pugui passar a Barcelona i a l’Empordà. La gent s’ha de sentir seus els nostres espais, i això crec que encara no ho hem aconseguit.

Vila Casas continua fent adquisicions, encara que no amb el mateix ritme que fa uns anys. La idea és que els fons de la fundació vagin creixent, i no només per omplir buits, també perquè és una manera de contribuir que la roda giri en un moment en què el mercat de l’art viu tantes dificultats. Vinculat a això, hem de donar més protagonisme a les col·leccions. Tenim tres museus amb unes exposicions permanents enormes i fins ara no s’han dinamitzat prou i això segurament les ha desdibuixat. No som el MNAC, no hem d’explicar la història de l’art català, sinó teixir múltiples relats i mirades.

Cada any perd molts diners. Què hi guanya? Satisfacció personal. És un altruista per qüestions patriòtiques i de militància cultural. Tant de bo hi hagués 2.000 Vila Casas més que es dediquessin a fer fundacions a cada poble de Catalunya. Persones més riques que ell no mouen un dit per la cultura.