El Liceu s’emmascara amb Verdi per Carnaval el mes de febrer

Només dos anys després de l’estrena a Roma el 1859, el Liceu va presentar la seva primera funció d’Un ballo in maschera. Ara, aprofitant la coincidència del Carnestoltes, el director artístic Víctor García de Gomar, ha programat una producció en una Cort liderada per un governador il·lustrat que aporta una major llibertat d’altres produccions. A l’assaig general, de l’Under35 (7 de febrer), es propicia un divertit ball de màscares completant l’experiència de l’òpera. La producció, que compta amb les millors veus verdianes del moment, segons De Gomar, es representa des del 9 fins al 20 de febrer en nou ocasions, amb un repartiment doble. Al costat de Freddie De Tommaso (Ricardo), torna Anna Pirozzi (Amelia) i Artur Rucinski (Renato), juntament Sara Blanch (Oscar) i Daniela Barcellona (Ulrica).

El director musical Riccardo Frizza aplaudeix la maduresa de Verdi que aconsegueix combinar la seva reflexió sobre la política i ho vincula en el món de l’amor tràgic. Per al director d’escena Jacopo Spirei, Verdi l’encerta quan fa que alguns personatges es puguin expressar darrere d’una màscara perquè “darrere la màscara som molt més lliures i expliquem la veritat”. Per a Pirozzi, el repte d’aquesta producció és combinar el classicisme del llibert i la partitura amb una modernitat que fa un món diferent d’en Ricardo “que és molt més interessant”.

Inspirada en un esdeveniment real —l’assassinat del rei Gustau III de Suècia—, afloren les passions romàntiques —l’amor impossible, l’odi, el penediment—, amb el rerefons impactant d’un ball de màscares amb què Graham Vick va plantejar una producció vistosa i subversiva. El director d’escena va morir pocs mesos abans de l’estrena d’aquesta producció. Spirei presenta la versió definitiva de la posada en escena, que va rescatar en la mort inesperada de Vick; “es va morir al juliol i a l’agost començaven els assaigs, encara en pandèmia i amb l’emoció a flor de pell”. Després de 20 anys de relació constant i coincident entre els dos directors d’escena, Spirei va indagar sobre la relació dels personatges. Verdi, que va viure el París bohemi del segle XIX era molt més modern del que sovint se’l situa. Per exemple, les àries entre Renato i Ricardo “són d’una clara ambigüitat, tot i que no siguin explícites”. I és que Verdi va haver de superar revisions per culpa de la censura. Ara, la producció del Teatro Regio di Parma procura trencar amb la rigidesa moral i cultura aportant als personatges la màxima llibertat de gènere. I l’exemple més clar és el personatge binari d’Oscar. En aquest sentit, Sara Blanch agraeix que li hagin ofert defensar un personatge masculí, tot i que sigui molt més ambigu del que imaginava inicialment. Aquest Oscar, diu Blanch, té profunditat psicològica, cap rèplica és gratuïta i el personatge es transforma durant l’òpera: “Aporta moltes preguntes que poden fer pensar als espectadors” sobre la situació de confident del protagonista.