Llibres

Eva Baltasar

Finalista del premi Booker per ‘Boulder’, publica la seva quarta novel·la

“Ningú em pot treure la pau d’haver escrit el que volia”

Després de tancar la trilogia formada per ‘Permagel’, ‘Boulder’ i ‘Mamut’, Eva Baltasar presenta la novel·la ‘Ocàs i fascinació’

L’autora continua explorant les vides de dones solitàries al marge de la societat i, també, de l’estètica de l’interior de les cases

La protagonista, a diferència de les tres anteriors, es queda a la intempèrie més absoluta
En el moment d’escriure hi ha la voluntat d’entrar en el meu inconscient, un viatge fascinant
Tots tenim els nostres interessos, i les cases, l’estranyesa del propi cos i la maternitat són alguns dels meus

Eva Baltasar (Barcelona, 1978) és fredolica, ja des de petita preferia observar i callar, ha viscut de manera solitària durant anys sense que li resultés una cosa estranya, ha treballat en tota mena de feines precàries... Baltasar no fa promoció, acompanya les seves novel·les, i aquesta tasca, que l’ha obligada a sortir de casa i a relacionar-se més del que voldria, en comptes d’amargar-la, fa l’efecte que la fa feliç. Riu amb una espontaneïtat contagiosa. Se sent en pau amb ella mateixa. Envejable.

Després de l’èxit del tríptic format per Permagel, Boulder i Mamut (editats en un sol i luxós volum fa pocs mesos), ara presenta Ocàs i fascinació, com sempre, a Club Editor.

Una noia jove de qui no sabrem el nom treballa en una ludoteca i viu en un pis compartit. La fan fora perquè arriben altres que ofereixen pagar més. Es queda al carrer i acaba netejant cases, fent-ho bé i gaudint de l’entorn. Aquest és l’ocàs. La fascinació és una part final amb moltes capes de lectura que provoca adhesió o rebuig, sense terme intermedi. I a Baltasar li encanta.

Vostè és fredolica? Ho dic perquè el fred sol ser present a les seves obres, també en aquesta.
Sí, soc molt fredolica. De tota la vida. I crec que és inevitable que surti aquesta fredor a les novel·les, perquè em marca molt. I quan escric passo molt fred tot i anar abrigada [riu].
Però passa fred per estimular la creació o per quin motiu?
Perquè visc en una casa..., tot i que amb llar de foc i m’hi poso al costat a escriure... Per tot plegat, els personatges que creo pateixen la fredor del món, la del nostre moment.
Quan la vaig entrevistar per ‘Mamut’, em va dir que estava treballant en una novel·la que no sabia si seria l’inici d’una nova trilogia o una obra independent... Ara ja ho deu saber, oi?
Tinc claríssim que és independent [riu]. És una novel·la aïllada i isolada.
Però les tres anteriors també ho podrien semblar...
Sí, però hi ha uns lligams, uns nusos que recorren el tríptic. La maternitat n’és un. I a Ocàs i fascinació hi havia la voluntat de deixar-la fora, perquè estava cansada de parlar de la maternitat. Sobretot de parlar-ne acompanyant el llibre, no tant d’escriure sobre la maternitat. En aquesta, a més, he matat simbòlicament la maternitat.
També em va dir que el seu procés creatiu parteix de la intuïció i l’impuls. El primer impuls, imatge, guspira..., quina va ser?
Un record. De manera similar a Boulder. Vaig treballar netejant cases quan estava a la universitat i va ser una feina dura, però més dur em semblava fer de cambrera com feia llavors en llocs horribles. Em permetia organitzar-me al meu aire i gaudir del component estètic de les cases i de totes les històries que les cases, inevitablement, et van explicant. Com a dona curiosa i escriptora, va ser un moment molt nutritiu.
I d’aquí va partir ‘Ocàs i fascinació’, doncs?
Sí, em va venir un record meu netejant cases i vaig decidir explicar la història d’una dona que neteja cases i acaba vivint en aquestes cases.
En la trilogia, tres protagonistes diferents estaven agermanades perquè no encaixaven en una societat hipòcrita. En aquest sentit, la protagonista d’ara podria ser una quarta germana, no?
Aquesta protagonista comparteix aquesta visió amb elles i amb mi, perquè al capdavall són protagonistes en què una mica m’hi emmirallo... Però aquesta, a diferència de les tres anteriors, es queda a la intempèrie més absoluta tenint feina, que això és una cosa que està començant a passar. Com pot ser que tinguis una feina i estiguis vivint al carrer?
I és extremament solitària, no vol dependre de ningú... Què tenen aquesta mena de personatges que l’atreuen tant?
Aquest emmirallament que et deia. Són personatges tan solitaris que t’imagines que el seu món interior ha d’estar bastant explorat. Exposar-te i relacionar-te també t’ajuda a conèixer-te, però quan el vincle el tens sobretot amb tu, es crea un món propi que a mi m’interessa molt explorar, i la meva manera d’explorar-lo és a través d’aquests personatges. També hi ha, en el moment d’escriure, la voluntat d’entrar en el meu inconscient, i això és un viatge que a mi em fascina. Els orígens d’Eros i Tànatos, l’amor i la mort, aquest desig de fer el mal que apareix quan la protagonista pensa en la mort de la seva dispesera...
Per no tenir, no té ni família ni amics. En tot cas no hi pensa en cap moment. Com és?
És una persona sense xarxa. Hi ha gent així. Jo ara tinc xarxa, però he passat èpoques en què, puntualment, he estat anys sense parlar amb la meva família i no tenia amics. Els he començat a fer als quaranta anys, els amics, i els valoro moltíssim, però no en tenia i em semblava la cosa més normal del món. I quan estàs a la intempèrie et cal la solidaritat desinteressada d’algú com la Trudi [personatge que ajuda la protagonista i la fa entrar al món de la neteja de cases], allò de “No et conec de res però aquí tens la meva mà”.
Un cop enllestida la trilogia, no s’ha plantejat explorar altres menes de personatge?
No, perquè no parteixo de la premissa de “vull crear un personatge que sigui així”. No, jo vull trobar una veu que m’interessi. I no faig escriptura automàtica, no em posseeix un personatge, però sí que aquesta veu em va portant a llocs. En l’ocàs sí que ressonen les protagonistes del tríptic, però la part de la fascinació em porta cap a una bogeria que alhora és una al·legoria.
Una mica mística...
Jo vinc d’una tradició formativa cristiana, vaig anar a una escola de capellans, i això és un substrat meu. Agraeixo estar formada en una tradició, és igual quina. I volia abocar aquest imaginari en alguna part de l’obra, a la fascinació.
El seu estil concís, sec, amb tocs poètics i magnífiques imatges, sense diàlegs..., es manté sòlid. Això no es toca.
No hi ha una voluntat de preservar-ho, potser algun dia canviarà o evolucionarà. Sorgeix així, és la meva veu, podríem dir.
Un exemple, entre molts: “Duia sabates de taló. Repicaven com becs sobre els terres de marbre”. Sap mantenir tota mena d’equilibris, evita la saturació, l’ostentació... Suposo que tècnicament continua treballant molt el text, retallant molt.
La major part de les hores de feina les dedico a treballar el llenguatge, perquè acompanya molt les protagonistes. És del que més gaudeixo, és un repte divertit.
La llargada de les seves novel·les és breu. La narració concisa hi té a veure, però potser també ho deu marcar el recorregut dramàtic de la protagonista. Potser no busca explicar vides, busca explicar moments?
Sí, fer retrats. Faig la similitud amb els quadres. Dona mirant per la finestra. Poso els detalls que hi veig i després cadascú projecta. Sense passat, perquè no tenen passat, com un quadre. Per mi, el més bonic és veure com els lectors ho van ampliant amb les seves projeccions. Una mateixa escena pot ser rebuda i interpretada de maneres molt diferents.
I totes són bones.
Per mi sí. Jo no tinc la veritat absoluta, és la meva visió i prou. Per això m’agraden tant els clubs de lectura, perquè hi ha moltes lectures i totes són bones. En un final com el de Permagel hi ha qui hi veurà un funeral, com tothom, i jo al meu cap tenia un funeral, i una dona hi va veure un casament... Un happy end que em sembla horrorós, però era la seva visió, i em va semblar fantàstic.
Acostuma a aprofitar espais que coneix molt bé. En aquest cas, ha viscut al carrer?
Sí, a Berlín, vaig viure dos dies al carrer. Vaig anar a fer un Erasmus amb només quatre duros i quan vaig arribar a l’hostal que havia reservat em van dir que no tenien la reserva i que estava tot ple i vaig passar dos dies al carrer. D’això ja fa més de vint anys...
A quina època de l’any? Ho dic perquè si ja és fredolica...
Feia fred, feia fred. Duia un tabard del meu pare i vaig estar en una estació fins que em van fer fora, una mica com la protagonista d’Ocàs i fascinació... [Riu]
A la protagonista se la intueix més feliç netejant pisos que treballant en una ludoteca...
Perquè no s’ha de relacionar amb ningú, és una dona que està molt amb si mateixa. A més nota més valorat el seu esforç, tot i que es ven molt barata. Se sent més intel·ligent, fa la seva justícia i el que no li paguen s’ho cobra. Si ha d’estar tres hores, fa la feina en dues, molt bé, i li agrada, i dedica la tercera hora a estar allà, menjar el que troba, dutxar-se... Ella té una preocupació estètica, es fixa en les millors cadires, en la vista del jardí... I en gaudeix. No fa res per ningú, ho fa per ella mateixa, però hi troba sentit, en això.
“El món no es mira, s’inventa”, hi llegim. Fa l’efecte que vostè sí que se’l mira per inventar-lo, per caçar els detalls de tota mena que trasllada al paper amb precisió...
Sí, és ben bé això. Des de petita que miro molt. Miro i callo. Ara xerro més [riu]. De tant acompanyar els llibres, xerro més. Gaudeixo mirant. Tothom és un llibre, la vida és una gran història..., una, no, mil. I mirar em diverteix i m’alimenta.
Algunes sentències escampades per l’obra són magnífiques, com ara “s’estima sense voler; es mata a consciència”. Totes dues coses poden ser accidentals, però una més que l’altra...
El mal requereix certa reflexió.
També diu que “es pot parlar del mal, però no se’l pot comprendre”. Per què no?
Aquí hi ha dos verbs, entendre i comprendre. Entendre és, racionalment, ser capaç de veure com allò està funcionant, amb unes causes i unes conseqüències. Però comprendre és fer-ho passar pel propi cos, per la pròpia ment, i això pot ser difícil. Crec que és possible, però ens posem moltes barreres.
Parlant del mal, a l’obra apareixen dos temes socials molt clars. Un és la falta, cada cop més estesa, de pisos a preus raonables, cosa que obliga a llogar habitacions. Hi llegim: “La ciutat és sanguinària: fabrica solitaris i els obliga a conviure.”
És obscè i increïble. Ens porta a ser entitats aïllades, preocupats per nosaltres mateixos, i en canvi no podem viure sols. Estem obligats a compartir espai amb gent que no són el nostre clan, que potser ho poden arribar a ser, però que en principi ens hem ajuntat per pura necessitat, sense tenir res a veure. Per sort hi ha Netflix encara baratet i ens distraiem de la nostra vida, de la nostra misèria.
L’altre tema és com ens podem veure d’un dia a l’altre al carrer i com n’és de dur...
Quan vivia a l’Eixample, veia un home amb l’americana i el maletí que devia dur a la feina, però vivia al carrer.
Sent dona encara és més complicat, perquè la violència té l’afegit que pot ser sexual i, a més, hi ha temes pràctics, com orinar o tenir la menstruació...
Sí, una cosa tan tonta... Quan estaves fent la pregunta ho estava pensant: una dona amb la regla... És complicar-ho per deu.
I dutxar-se amb una ampolla d’aigua...
Es pot. Jo m’he dutxat molts anys, quan vivia a pagès, amb una ampolla de litre i mig.
Les cases, diria que també a les novel·les anteriors, tenen protagonisme. Quan somiem amb l’interior d’un habitatge, diuen que representa el nostre inconscient... Va per aquí?
Jo he fet molta vida dins de les cases. Ara surto més a fora i viatjo més, pel tema d’acompanyar les novel·les, però si puc treballar a casa ho prefereixo a haver d’anar fora i relacionar-me amb gent. Per mi és un lloc important i que, com després passa amb la fascinació, acaba sent un santuari, un temple, igual que el propi cos, els espais que habitem. I per això aquesta cura pels detalls. A mi m’agrada tenir flors, però com que són tan cares potser les tinc seques [riu]. Tots tenim els nostres interessos, i les cases, la maternitat, l’estranyesa del propi cos, són alguns dels meus.
No en parlarem, lògicament, però el final, que podria ser un ‘fade out’, un apagar-se lentament, és un ‘crescendo’...
Quan vaig acabar l’ocàs vaig ser conscient que havia de seguir d’una altra manera. Em vaig plantejar cap on aniria aquesta dona i vaig decidir que seria una fascinació, que entraríem dins la seva ment, que ja està pervertida, corrompuda com ho està la societat, i ella troba aquesta sortida mística, crea un ideal i l’adora.
El to daurat de la coberta sembla que és per “la fada que pinta d’or el món”, que llegim a la contracoberta. Potser també ho és perquè vostè és el rei Mides de Club Editor? O, ja posats, el rei Baltasar...?
El Baltasar duia mirra! [Riu] El daurat ha estat un regal de Club Editor... En el meu cap, mentre escrivia, pensava en aquestes verges policromades daurades. És molt bonic el color, igual que el disseny de la coberta, de l’Aina Bonet. Hi havia diversos dissenys i jo en el que s’ha editat hi veig com una monja o una verge... M’agrada molt.
Ha notat alguna pressió afegida després de ser finalista del Booker? O manté el sa costum de no fer cas dels comentaris exteriors, podríem dir?
Visc aïllada de tot això. No estic a les xarxes socials i no m’arriba res. Si m’arriba és perquè m’ho comenta gent propera i em diuen les coses bones. I si algunes no ho són, de bones, tenen tot el sentit de ser-hi i està bé. Continuo escrivint el que a mi m’interessa i ara sé que el que escrigui serà publicat. Si agrada, fantàstic. A mi el que ningú em pot treure és la pau d’haver escrit el que volia escriure.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

arts escèniques

Catorze finalistes catalans als Max, amb una gala dedicada a Guimerà

barcelona
GIRONA

Unes 700 persones assisteixen al Pati Cultural 2024

GIRONA
patrimoni

Manresa restaura l’escultura dedicada a Josep Anselm Clavé

Manresa
Música

L’Embassa’t atrau 7.600 persones, una xifra rècord pel festival

Sabadell

Identificat el patrimoni natural i arquitectònic a protegir

Polinyà
CINEMA

Audiard enlluerna Canes amb un musical ‘queer’

CANES
CAIGUDA LLIURE

Dins el fangar del monstre Miquel Barceló

La història que vol connectar

Sant Pol de Mar
EQUIPAMENTS

Més de 110.000 persones participen en la Nit dels Museus

barcelona