A propòsit d’exilis i llengua

Espero que el lector em perdoni, d’entrada, la cita llarga que ve a continuació i que, al final de la lectura, l’agraeixi. L’escriptor Francesc Trabal (1899-1957) escriu, el 1945, una carta –que es conserva al Fons Trabal de l’Arxiu Històric de Sabadell– a la seva nebodeta Anna Maria Prat Trabal (1938-2013). És una carta plena de sentiment, a mig camí entre la serenor i la desesperació, entre el compromís i la impotència, en què Trabal recrea el moment viscut en tramuntar la carena pirinenca en el seu camí cap a l’exili, el mes de gener del 1939. Anna Maria era filla de Joan Prat, més conegut pel seu pseudònim Armand Obiols, de qui, per cert, el MHP Quim Torra –que fou qui em donà a conèixer l’existència d’aquest text– acaba de publicar una magnífica biografia. La carta diu així:

“Algun dia, Anna Maria, comprendràs per què et parlo d’aquestes coses, coses que potser hauràs vist o no hauràs vist, però qui sap si t’hauràs adonat que són Catalunya, la mateixa Catalunya que un dia d’un mes de gener deixàvem d’esquena a França, enllà enllà d’Agullana [...]. La deixàrem i no sabíem si per sempre. I ens aturàrem abans de dir-li adeu. Érem una colla de catalans que deixàvem totes aquelles coses per defensar-les. Estàvem muts aleshores perquè sabíem que un crit, una paraula pronunciada en català hauria produït una catàstrofe: hauríem caigut de genolls qui sap si sense coratge de girar l’esquena. Ningú pronuncià un mot. Drets, dalt de tot del cim, els cabells rebent la darrera carícia del nostre Pirineu, teníem les boques tancades, el cor estret, l’ànima eixuta. Quant de temps estiguérem així? Ningú no podrà precisar-ho mai. Vèiem les flames d’un grapat de pobles a la vall i sentíem el so de les bombes i les canonades. Més a prop sonaven ja trets de fusells. Ningú no digué una sola paraula. Miràvem lluny, lluny... tan lluny com la nostra vista podia. Tu no ho saberes però en aquell instant et vam veure, et vèiem. Tu no ho sabies, no podies sospitar res de res, no hauries comprès res de res. Deixàvem Catalunya per tu. Per defensar-te. Per tornar-te la Catalunya que ens endúiem. No sabíem anar-nos-en mai. Callàvem per poder tornar-te la paraula. Guardàvem la llengua, que anaven a arrencar-te. No sabíem si podríem tornar. No sabíem, no sabem, si mai podrem tornar amb tu, però sabíem, sabem, que la llengua catalana tornaria a tu, que la llengua catalana seria la teva llengua, que tu eres Catalunya i si et deixàvem era per no deixar-te. [...] Un de nosaltres s’ajupí, es posà de genolls amb calma i besà la terra. No et recordaràs mai que en aquell instant la teva mà petita tocà els teus llavis, et semblà que una mena de volva dolça t’havia tocat: tots nosaltres, els que ens n’anàvem, no sabíem si per sempre, acabàvem de besar-te. Era l’adeu, era l’arreveure? Perquè algun dia comprenguessis, ens disposàvem [...] a seguir el camí de la més llarga marrada, si així podíem salvar-te la veu. En aquell moment no sentíem enyorança. Drets de cara a Catalunya, muts, guardant en el cor el tresor de la nostra llengua, sentírem, això sí, una gran tristesa, una tristesa infinita. No teníem la impressió de deixar Catalunya, si la sentíem amb nosaltres, si érem o crèiem ser nosaltres. Però mai com aleshores confegirem amb unció i a cor aquestes paraules: «Dolça Catalunya..., pàtria del meu cor.» Cada lletra era una llàgrima; cada síl·laba, un plor. Dolça Catalunya... Sabríem dignament guardar-la? Sabríem tornar la Catalunya que ens endúiem a la Catalunya que es quedava? Aleshores, Anna Maria, no sabíem si seríem dignes d’enyorar-nos. Davallàvem en terra francesa, sacerdots d’una causa santa. Cap paraula fou dita. Però els nostres cors repetien en veu baixa: «Pàtria del meu cor, pàtria del meu cor, pàtria del meu cor...»”

La carta té, al meu modest criteri lector, una semblança temàtica i conceptual molt accentuada amb el poema Inici de càntic en el temple, de Salvador Espriu. Trabal, des de l’exili físic, exterior; Espriu, des de l’exili interior: “Ara digueu: «La ginesta floreix, / arreu als camps hi ha vermell de roselles. / Amb nova falç comencem a segar / el blat madur i, amb ell, les males herbes.» / Ah, joves llavis desclosos després / de la foscor, si sabíeu com l’alba / ens ha trigat, com és llarg d’esperar / un alçament de llum en la tenebra! / Però hem viscut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa, / perquè seguíssiu el recte camí / d’accés al ple domini de la terra. / Vàrem mirar ben al lluny del desert, / davallàvem al fons del nostre somni. / Cisternes seques esdevenen cims / pujats per esglaons de lentes hores. / Ara digueu: «Nosaltres escoltem / les veus del vent per l’alta mar d’espigues.» / Ara digueu: «Ens mantindrem fidels / per sempre més al servei d’aquest poble.»”

La carta de Trabal se situa en un moment anterior en el temps i, per tant, té una mirada més emocional i, òbviament, pessimista. Tots dos, ultra la desesperació per tot allò destruït i que endevinen que es destruirà, situen la llengua (“...guardant en el cor el tresor de la nostra llengua, ...callàvem per poder tornar-te la paraula, ... per així salvar-te la veu, ... guardàvem la llengua que anaven a arrencar-te”, l’un; “...hem vingut a salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa”, l’altre) en el centre de la recuperació del país. Trabal, encara amb la incertesa de l’esperança (“...Sabríem dignament guardar-la? Sabríem tornar la Catalunya que ens endúiem a la Catalunya que es quedava?”); Espriu, amb la fe en la represa (“...si sabíeu com l’alba ens ha trigat, com és llarg d’esperar un alçament de llum en la tenebra”). Tots dos, amb la consciència del que havia de venir (“Miràvem lluny, lluny... tan lluny com la nostra vista podia”, Trabal; “Vàrem mirar ben al lluny del desert, davallàvem al fons del nostre somni...”, Espriu). Tots dos fan una apel·lació a la joventut i a les baules generacionals (“Tu no ho saberes però en aquell instant et vam veure, et vèiem. Tu no ho sabies, no podies sospitar res de res, no hauries comprès res de res. Deixàvem Catalunya per tu”, Trabal; “Amb nova falç comencem a segar... Ah, joves llavis desclosos després de la foscor”, Espriu) i, és clar, tots dos amb el compromís de fidelitat (“Per tornar-te la Catalunya que ens endúiem”, Trabal; “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”, Espriu).

D’ambdós textos es desprèn la consciència que, quan ho has perdut tot, l’únic que et queda és la llengua, però alhora la convicció que, si no has perdut la llengua, no tot està perdut. Per això tots els catalans tenim la necessitat constant, permanent, indefugible, de defensar-la.