Tensar els fils d’estendre

Estirar els fils d’estendre és una feina que es pot encarregar a un fill adolescent, atrapat a engolir-se la joventut a glopades. La mare (Rosa Renom) demana al Ramon (Eudald Font) que els tensi, abans de baixar a la platja amb la colla. Ell ho fa, tot i empipar-se perquè la tovallola no és neta (la rentadora està espatllada). Quan s’acabi la funció, serà el fill, 14 anys després, qui demanarà al lampista del poble (el que trigava sempre a arreglar la rentadora o el gota a gota o l’antena parabòlica, per allargar la dolça conversa amb l’amfitriona) que els retiri amb les alicates. Pere Riera tensa la nostàlgia com qui estira els llençols perquè no s’arruguin i perquè es ventilin unes taques que són a la vista de tothom, però que s’amaguen a les fileres interiors. Casa Calores és un viatge molt tendre per la dolça joventut, amb una mirada amarga de la maduresa. En dos cicles de vida (l’obra viatja del 1989 al 1996 i al 2003), la ingenuïtat es dissol i queda una estima punxeguda, sincera i silenciosa.

Tothom té un racó al mapa amb què identifica la seva infància i adolescència. Pere Riera aboca carretades d’extrema nostàlgia en aquest Casa Calores. Hi penja el record dolç de les festes d’estiu a la terrassa de casa a base de Coca-Cola i música dels vuitanta (i alguna cigarreta amagada sota la rajola de la barana) al costat del dolor de descobrir la duresa de la vida (amors no correspostos, obligacions familiars...). La maduresa reforça el tret identitari de la joventut. I, si en Ramon era el decidit del grup, és lògic que prengui una decisió que sorprendrà els seus amics (amb els qui ha ballat i jugat a futbol i a la platja i, sobretot, ha tingut les discussions més sagnants). El text el va escriure el 2007, molt abans del seu debut teatral al TNC (Lluny de Nuuk, 2010). L’autor de Barcelona (TNC, 2014) manté l’equilibri de la quotidianitat amb fets transcendentals.

Rosa Renom és una mare positiva i soferta, de les que callen i aguanten. I de les que justifiquen un matrimoni pel naixement del fill. Jordi Boixaderas és el manetes que tot ho resol, que tot ho sap de casa endins, però que calla pel bé del veïnat. Al seu costat, Font és el fill obedient i estudiós que assaja els primers secrets, els seus primers petons. Emma Arquillué, Júlia Bonjoch i Arnau Comas són els amics inseparables, les parelles d’estiu que mai van acabar de superar el tràngol de les separacions de setembre.

Riera parla d’una casa, la seva, a tocar de la platja. No és pas una segona residència, tot i que segurament la terrassa és aquell espai de llibertat independent de les plantes inferiors. Al cobert, no es deixaran d’estendre tovalloles acolorides, carregades de la sal marina, i les camises del pare (ai, sempre absent).