Els hits musicals són aquells que parteixen d’una base rítmica potent (bateria i baix, sempre a la sala de màquines) que es veu superada per l’harmonia de la guitarra elèctrica i pels refilets de la veu. Després, és clar, ajuda que la lletra sigui enginyosa, que hi hagi imatges (o metàfores) amb les quals identificar-se, que tingui una tornada enganxosa i que es connecti amb els músics amb una posada en escena espectacular. Aquesta versió molt fresca i desenfadada d’El misantrop té el ganxo del rock i l’espontaneïtat de dir barbaritats en una festa particular, però arrossega el perill del vers. Que és enginyós, sovint, però que acaba carregant perquè batega massa depenent de les rimes, sense trencar els alexandrins.

David Selvas sempre enveja la intensitat dels concerts i els prova de traslladar a les seves posades en escena. Ho va fer en la desimbolta La importància de ser Frank (en què transformava el dietari de la protagonista en un cançoner) per fer accessible la guitarra. Ara, ha traslladat El misantrop de Molière a una discogràfica. Les revelacions d’una sinceritat punxeguda porten l’empresa al límit. I l’amor dels dos protagonistes no sintonitza bé perquè l’un somia fugir de la ciutat i recloure’s en una bombolla i l’altra no pot viure fora del brogit constant.

Pol López és Alceste, aquest divertit inadaptat (que admira les cançons d’Albert Pla a Supone Fonollosa) i que canta Perfect day, de Lou Reed, murri i cínic, en el moment més caòtic del conflicte. Mireia Aixalà (Célimène) és la gerent que prova de nedar i guardar la roba. I que, si la peripècia es fa gran, és capaç de dimitir per permetre que l’empresa no carregui amb les seves imprudències. Just al revés que l’Alceste de Molière. Són un amor antagònic de llibre, que aporta la cirereta al conflicte. L’artificiositat del vers li va bé, al principi, per dotar d’una capa més aquesta comèdia, més aviat, previsible. Les visions d’Alceste són tan contraposades amb tots els companys de l’estudi, també del seu amic i confessor Philinte (Norbert Martínez), que generen una sorpresa divertida al públic. que li riu les excentricitats. Quan Alceste no pretén fer-se simpàtic, sinó ser coherent amb el que creu i defensa. Els personatges (sobretot els femenins) que són satèl·lits del seu comportament no tenen prou força per contrastar-lo.

Dins de l’estudi, proeses a la bateria trencant la cintura amb canvis de ritme i decibels de guitarra amb sintetitzador i veus empoderadores (Júlia Genís i Laia Alsina en la rematada final). La trama és prima i més que actuar-la simplement és dita (si més no, al Grec). Tot aboca, doncs, al pes de la paraula i, conseqüentment, a la cadència de la rima. I això, que és una sortida enginyosa momentània, es converteix en una pedra al coll perquè acaba arrossegant el desenllaç a un ritme pesat. Pablo Macho Otero fa divertits viratges per treure versos de comicitat però pesen massa les conjugacions verbals (n’ha fet una demostració en l’A fuego, que s’ha vist a l’Off de La villarroel, fa uns dies). Tot i això, la peça encara rodaria si el vers es digués trencant la cadència.

Per acabar, hi ha una corda desafinada en la dramatúrgia. No es trenca mai el joc del personatge. Li aniria bé una autocaricatura. Situar l’obra en l’actualitat: descobrir com d’hipòcrita és el món de l’escena avui. Hi ha un moment en què sembla arribar la catarsi (trencant la quarta paret) amb un efecte espectacular, però és només un miratge. El misantrop juga una harmonia massa fàcil.