Al passeig de Gràcia, ara que ja han tancat quasi totes les botigues històriques que hi quedaven, enmig de les mítiques cases modernistes (màquines de fer diners) ha aparegut per sorpresa, el 15 de maig, un no museu que fa honor al seu nom, White Rabbit, ocupant una part del que havia estat el Bulevard Rosa (1978-2018).

Els propietaris del local són la família Vives Ybern i l’impulsor del projecte és Enrique Vives i la Societat Amuseum Spain, SL, que a la vegada lloga l’espai a la seva família.

La nova atracció, entre dues botigues de moda i cosmètica, no té porta però sí dues persones de recepció i en el seu manifest ja ens avisa que no vol ser un museu: “De fet, per a moltes persones de l’àmbit cultural i museístic ni tan sols seríem un museu. No complim amb la definició tradicional de la paraula, ni amb les lògiques i rituals. No demanem als nostres visitants que facin silenci. O que no toquin res. No som un repositori de grans noms morts fa anys. No us direm com heu de fer les fotos.”

L’experiència comença amb un llarg passadís groc llampant que ens remet al cau del conill blanc d’Alícia en terra de meravelles, i així comença l’aventura. És clarament un lloc on divertir-se i gaudir d’espais màgics, és una barreja d’art pop, grafits, espais immersius, pessebres, capgrossos, castellers, discoteca... En total, són deu espais temàtics amb diversos tòpics sobre la cultura catalana amb una mirada irònica, lúdica i molt barcelonina. Totes les explicacions i rètols de l’exposició i del web són en català, castellà i anglès.

Els artistes, dissenyadors i creadors es van succeint pels diferents espais/ambients de les deu sales: TVBOY, Mina Hamada, Carles Piera, Enric Planas, Playmodes, Onionlab, Seeds XR, La Fura dels Baus & Vitamin Studio.

Està pensat per passar-hi una estona entretinguda i, al final del recorregut, et trobes la típica botiga d’objectes de record i una petita barra de cafès i gelats. Tot això, per un preu d’entrada que oscil·la entre 20 i 25 euros. Preu variable en funció de l’horari i “l’oferta i la demanda”. Tenen moltes i bones crítiques a Google, més de 600, la majoria de cinc estrelles. Les paraules més repetides són “turisme”, “magnífica experiència”, “un museu diferent” i “un lloc on fer bones fotos”. Un visitant a les xarxes explica que si fas una ressenya i la compateixes et regalen una bola de gelat en acabar el recorregut.

La meva visita va durar aproximadament una hora. Em va sorprendre gratament que durant el recorregut hi hagi molts assistents de sala, personal jove i amable que compleix dues funcions: ajudar i conduir el visitant i també evitar que la gent es pugui fer mal amb alguns elements mòbils o trencar-los.

Les explicacions són breus i concises, miren de contextualitzar cada espai/tema, però no aporten coneixement ni informació rellevant a un visitant que no conegui la cultura catalana; per exemple, l’ou com balla es queda amb l’anècdota de la màgia de l’ou ballant però no es relaciona amb l’eucaristia, la primavera i la fecunditat...

L’àmbit dels castellers, anomenat Enxaneta, recrea amb espai immersiu i ulleres 3D la càrrega d’un castell en un espai del Poblenou de Barcelona sense públic i quasi sense pinya. Em sembla decebedor, especialment per a qualsevol persona que hagi participat en una diada castellera, ni que sigui com a públic.

Algú ja ha comparat el White Rabbit amb el Moco Museum i el Museu Banksy. A aquest grup, hi afegiria el Museu de l’Eròtica i el desaparegut Museu del Mamut, que se situava al carrer Montcada i era d’una família russa en què el pare va fer fortuna amb l’extracció de restes de mamut de la tundra de Sibèria. Part de la seva col·lecció la va exposar a Barcelona, fins que va tancar el 2016.

Tots aquests centres que porten la paraula museu en la seva denominació són legalment societats limitades, i això és significatiu, ja que una SL és una de les figures societàries més ràpides i senzilles de crear, amb un capital mínim de constitució d’un euro i una responsabilitat limitada al capital social de l’empresa. Com a societat limitada i CNAE 9102 (activitat de museus), han de cobrar un 10% d’IVA, inclòs en el preu de l’entrada, cosa que no passa en els museus públics o declarats d’utilitat social, en què l’IVA és zero.

Una altra característica d’aquests centres és que, quan visites el seu lloc web, el primer que hi trobes és la venda d’entrades. La gestió automatitzada de les entrades i la conversió ràpida i fàcil en compra és fonamental en societats limitades que han de vendre entrades per poder mantenir el negoci.

El sistema de gestió i venda d’entrades és bàsic en els museus SL, tant és així que la taquilla clàssica en alguns casos desapareix i cal comprar l’entrada anticipadament o et trobes els venedors ambulants amb TPV o datàfons a la porta o al pati d’entrada al museu. El White Rabbit fins i tot diu que millor “evitar pagaments en efectiu per raons de seguretat”, i segons l’impulsor esperen rebre 100.000 visites el primer any.

Els museus SL és evident que no són “una institució sense ànim de lucre, permanent i al servei de la societat, que investiga, col·lecciona, conserva, interpreta i exhibeix el patrimoni material i immaterial...”, tal com diu la definició de museu de l’ICOM.

Les societats limitades són empreses de negoci que han de fer una bona gestió per sobreviure, especialment quan parlem de museus. Quadrar el pressupost de pèrdues i guanys en un museu SL, finançat exclusivament amb les entrades dels visitants, és molt difícil excepte si tens moltes entrades o quadres el pressupost amb altres ingressos.

El Museu del Mamut pagava un lloguer de 5.100 euros al mes i deia que tenien 15.000 visites anuals; evidentment, com a empresa era insostenible, i tal com va arribar va marxar.

*Museòleg i MBA