Patrimoni

La recuperació d’un símbol

El 1868, després de molts anys de lluita, va començar l’enderrocament de la Ciutadella, erigida com a càstig des del 1715

La recuperació de l’immoble va comportar un munt de dificultats i un litigi interminable amb els antics propietaris

La Ciutadella es va convertir en una mena de Bastilla, un espai temut i odiat per la ciutadania
La cessió de l’immoble que ocupava la Ciutadella es va fer a través d’una llei aprovada al Congrés La cessió va comportar un contenciós amb els descendents dels propietaris del 1714
En la llei de cessió de l’immoble es fixaven algunes condicions per a l’Ajuntament de Barcelona

“Es va cons­truir prin­ci­pal­ment per tenir en calma i amb la deguda obediència” Bar­ce­lona i, així, “tot el Prin­ci­pat, per les infaus­tes experiències que s’han tin­gut en tan­tes rebel·lions que s’hi han fomen­tat”. La frase ante­rior cor­res­pon a l’engi­nyer gene­ral a qui el duc de Berwick havia con­fiat la direcció del setge de Bar­ce­lona a par­tir del 6 de juliol del 1714 i que es con­ver­ti­ria, una vegada va caure la ciu­tat, en el prin­ci­pal dis­se­nya­dor de la for­ta­lesa que ocu­pava l’actual parc de la Ciu­ta­de­lla de Bar­ce­lona. Es deia Joris Pros­per van Ver­boom i era d’ori­gen fla­menc, però la seva iden­ti­fi­cació amb la corona espa­nyola el va por­tar a can­viar-se el nom per Jorge Próspero de Ver­boom.

La cons­trucció de la Ciu­ta­de­lla, que es va per­llon­gar durant nou anys, entre el 1715 i el 1726, va tenir un impacte bru­tal a la Bar­ce­lona d’ales­ho­res, ja prou cas­ti­gada per un setge espe­ci­al­ment viru­lent. La deli­mi­tació de l’espla­nada que havia d’ocu­par la for­ta­lesa va com­por­tar la des­trucció total o par­cial de 38 car­rers, l’ender­roc de 1.016 cases i edi­fi­cis diver­sos i el des­plaçament de més de 6.000 per­so­nes. A banda d’això, es va des­truir el veri­ta­ble pulmó econòmic de la ciu­tat, el barri de la Ribera. Un tes­ti­moni de l’època, Fran­cesc Gelat, remar­cava que la cons­trucció de la for­ta­lesa havia “espat­llat lo terç de Bar­ce­lona” i excla­mava: “Quina cosa és lo rigor d’un rei!”

La for­ta­lesa havia de per­me­tre reforçar les defen­ses al sec­tor més des­pro­te­git de la marina i el punt més feble de la defensa de terra, aquells que el mateix Ver­boom havia acon­se­llat ata­car i per on les tro­pes fran­co­cas­te­lla­nes van entrar a la ciu­tat. A més de pro­por­ci­o­nar pro­tecció dels atacs exte­ri­ors, també hau­ria de sub­jec­tar mili­tar­ment la ciu­tat. Un dels màxims espe­ci­a­lis­tes en la guerra de Suc­cessió, l’his­to­ri­a­dor Josep Maria Tor­ras i Ribé, sen­ten­cia que “és impos­si­ble no caure en la sos­pita que, al marge de la seva evi­dent fina­li­tat mili­tar i de sot­me­ti­ment polític, la for­ta­lesa hau­ria estat con­ce­buda també com un acte de devas­tació urbanística i de represàlia econòmica sense pre­ce­dents con­tra els vençuts, apli­cat amb la clara intenció de des­truir de soca-rel les bases del tei­xit indus­trial de la ciu­tat”, i, d’aquesta manera, “aba­tre defi­ni­ti­va­ment l’orgull d’aquells natu­rals”.

La Ciu­ta­de­lla es va con­ver­tir, amb el pas dels anys, en una mena de Bas­ti­lla cata­lana, un espai temut i odiat alhora per la ciu­ta­da­nia. Fran­cesc Car­re­ras Candi, una per­sona poc ave­sada als extre­mis­mes, escri­via el 1916 que “esde­vingué odi­ada per pares i fills, i s’espe­rava una ocasió favo­ra­ble per fer-la des­a­parèixer”. La pri­mera opor­tu­ni­tat va sor­gir el 1841, quan va escla­tar una revolta pro­ta­go­nit­zada per pro­gres­sis­tes i repu­bli­cans. La Junta de Vigilància, l’òrgan revo­lu­ci­o­nari de la ciu­tat, va acor­dar-ne l’ender­roc, que s’inicià amb una gran festa en què el degà de la junta, Joan Antoni Llinàs, amb un pic a la mà, va cloure el seu par­la­ment amb unes parau­les solem­nes: “Ciu­ta­dans, en oca­si­ons com aquesta els nos­tres libe­ralíssims avis, els nos­tres vene­ra­bles con­se­llers, no deien més que: «Comen­cem!»” Com si es tractés d’un tro­feu de guerra, cadas­cun dels par­ti­ci­pants en l’acte se’n va endur a casa seva una pedra com a record. Però, mal­grat l’ímpetu popu­lar, quan es va repri­mir la revolta, el regent Bal­do­mero Espar­tero va orde­nar la recons­trucció del tram malmès a càrrec de l’Ajun­ta­ment. La des­trucció també es va inten­tar per vies més for­mals, com ara la de la reforma urbanística. En la seva pro­posta d’Eixam­ple de la ciu­tat, l’arqui­tecte Ilde­fons Cerdà defen­sava l’ender­roc de diver­ses for­ti­fi­ca­ci­ons, entre les quals hi havia la Ciu­ta­de­lla. Però l’Estat va reac­ci­o­nar amb con­tundència. Una reial ordre del 9 de desem­bre del 1858 va impo­sar “que a Bar­ce­lona es con­ser­vin i millo­rin les for­ti­fi­ca­ci­ons del cas­tell de Montjuïc i de la Ciu­ta­de­lla”. Era clar que en la pugna que man­te­nien la soci­e­tat bar­ce­lo­nina i el govern de l’Estat no només hi havia en joc cri­te­ris urbanístics i de salu­bri­tat pública, sinó també el man­te­ni­ment d’un símbol, que per a l’Estat era de con­trol i sub­jecció mili­tar, men­tre que per a la ciu­tat era d’alli­be­ra­ment i progrés.

L’expulsió dels Bor­bons

Amb el tri­omf de la Revo­lució de Setem­bre del 1868, que va com­por­tar l’expulsió d’Isa­bel II, hom va asso­ciar la fi de la dinas­tia dels Bor­bons amb la des­trucció del prin­ci­pal símbol de la seva opressió. I es va pre­sen­tar una opor­tu­ni­tat immi­llo­ra­ble per resol­dre un litigi que es man­te­nia enquis­tat. El 3 d’octu­bre del 1868, la Junta Revo­lu­cionària de Bar­ce­lona decretà l’ender­ro­ca­ment de la for­ta­lesa de la Ciu­ta­de­lla i de l’angle sor­tint de l’ala esquerra del fort de Dras­sa­nes. I, amb gran solem­ni­tat, va remar­car que es trac­tava d’un “just home­natge a l’opinió pública i una nova i enèrgica pro­testa con­tra la dinas­tia borbònica, el fun­da­dor de la qual va eri­gir [la Ciu­ta­de­lla] en símbol igno­miniós de la tira­nia exer­cida per la casa pros­crita”. No es trac­tava només d’una aspi­ració de les noves auto­ri­tats. Tres dies després, el Dia­rio de Bar­ce­lona publi­cava una sol·lici­tud sig­nada per més de 2.000 ciu­ta­dans en la qual se’n dema­nava l’ender­ro­ca­ment.

L’inici ofi­cial de les obres de demo­lició es va pro­duir pocs dies després; con­cre­ta­ment, el 16 d’octu­bre, en un acte car­re­gat de solem­ni­tat. A les dotze del mig­dia, una mul­ti­tud de bar­ce­lo­nins es van con­cen­trar al davant del con­sis­tori. Pocs ins­tants després, una pro­cessó cívica, pre­si­dida per les auto­ri­tats muni­ci­pals i acom­pa­nyada per tres ban­des de música, es va diri­gir fins al recinte. Segons les cròniques de l’època, tot el camí era ple de gent, però la con­cen­tració encara seria més nom­brosa al punt d’arri­bada, el jardí del gene­ral. Allà, es va des­co­brir una làpida com­me­mo­ra­tiva i les auto­ri­tats van pro­nun­ciar dis­cur­sos abran­dats que posa­ven en evidència els lli­gams entre la dinas­tia des­ter­rada i el recinte que hom es dis­po­sava a ender­ro­car. Segons el cro­nista del Dia­rio de Bar­ce­lona, “en caure aque­lles parets que han escol­tat tants gemecs de les vícti­mes que hi han estat empre­so­na­des, la música va tor­nar a tocar l’himne de Riego men­tre el poble cla­mava per la lli­ber­tat i cri­dava: «A baix la Ciu­ta­de­lla!»” Tan­ma­teix, mal­grat l’ímpetu ini­cial, el procés d’ender­ro­ca­ment d’aque­lla immensa mola no va resul­tar gens sen­zill i, encara menys, la recu­pe­ració de l’espai per a ús públic.

Un regal enve­ri­nat

La cessió de la Ciu­ta­de­lla es va fer, alguns mesos després, a través d’una llei ex pro­fesso. La via uti­lit­zada i el debat par­la­men­tari que es va pro­duir al Congrés dei­xen constància del recel que gene­rava l’ope­ració entre els polítics i els mili­tars espa­nyols. Alguns dels opo­si­tors argu­men­ta­ven que, amb la cessió de l’espai, “es mal­me­ten els interes­sos de l’Estat” i es con­ce­dien uns pri­vi­le­gis a Bar­ce­lona que altres ciu­tats podien recla­mar, un argu­ment bas­tant sor­pre­nent si tenim en compte de quina manera s’havien obtin­gut els ter­renys de la Ciu­ta­de­lla a par­tir del 1715. Altres dipu­tats encara ana­ven més enllà i entra­ven en con­si­de­ra­ci­ons sobre la des­cen­tra­lit­zació i la neces­si­tat que es pre­servés “la uni­tat de la nació”, supo­sa­da­ment amenaçada per la cessió d’un edi­fici mili­tar a un ajun­ta­ment. En la seva rèplica, el dipu­tat català Vic­tor Bala­guer va vin­cu­lar la lluita con­tra els Bor­bons el 1714 al des­tro­na­ment d’Isa­bel II que s’havia produït alguns mesos enrere, i, més con­cre­ta­ment, va remar­car els bene­fi­cis higiènics de la cessió i l’esforç de la ciu­tat de Bar­ce­lona, ja que, fins ales­ho­res (el 16 de novem­bre del 1869), l’Ajun­ta­ment ja s’havia gas­tat més de qua­tre mili­ons i mig de pes­se­tes en les tas­ques d’ender­ro­ca­ment de les mura­lles de la for­ta­lesa. I recor­dava els acords entre el govern pro­vi­si­o­nal i la junta revo­lu­cionària en el cas de la Ciu­ta­de­lla.

El 19 de desem­bre del 1869, final­ment, la Gaceta de Madrid va publi­car la llei que cer­ti­fi­cava la cessió dels ter­renys de la Ciu­ta­de­lla a l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona. Tot i el recel que havia gene­rat, es trac­tava d’un regal enve­ri­nat, sobre­tot, pels con­di­ci­o­nants que s’impo­sa­ven, cer­ta­ment humi­li­ants si tenim en compte com s’havien obtin­gut els ter­renys i com s’havia cons­truït la Ciu­ta­de­lla. El pri­mer de tots era l’obli­gació que l’Ajun­ta­ment assumís les des­pe­ses d’ender­ro­ca­ment “fetes i pen­dents de fer”, la qual cosa va obli­gar a fer les obres en diver­ses fases. De fet, la demo­lició no es va poder com­ple­tar del tot gai­rebé fins a vint anys després, amb motiu de l’Expo­sició Uni­ver­sal del 1888. El poble de Bar­ce­lona, doncs, havia patit el càstig de cons­truir la for­ta­lesa i, 150 anys després, es veia forçat a assu­mir-ne l’ender­ro­ca­ment. La llei també pre­veia que, si l’Ajun­ta­ment es volia ven­dre una part dels ter­renys per finançar les obres d’ender­ro­ca­ment i ade­quació de l’espai, només podia des­ti­nar-hi un màxim de 5.000 metres qua­drats dels ter­renys i, si feia ús d’aquesta via, l’Estat es reser­vava el dret a per­ce­bre l’1,5% dels bene­fi­cis de la venda.

El segon com­promís que accep­tava l’Ajun­ta­ment era cons­truir, “pel seu compte, la caserna o caser­nes que siguin necessàries per donar cabuda al nom­bre de sol­dats que for­men la dotació ordinària de la Ciu­ta­de­lla”, una impo­sició que s’aca­ba­ria exe­cu­tant a par­tir del 1889, amb la cons­trucció de les caser­nes al pas­seig Colom, actu­al­ment ocu­pa­des per la Uni­ver­si­tat Pom­peu Fabra. Aquesta con­dició també va gene­rar con­flicte, atesa la difi­cul­tat, per part de l’Ajun­ta­ment, d’assu­mir les des­pe­ses de cons­trucció dels nous equi­pa­ments i les exigències de les auto­ri­tats mili­tars, que van obli­gar a satis­fer la quan­ti­tat com­pro­mesa ini­ci­al­ment, mal­grat que els cos­tos de cons­trucció finals van ser lleu­ge­ra­ment infe­ri­ors.

El dar­rer con­di­ci­o­nant, però, era el més enve­ri­nat i impre­vi­si­ble de tots. Segons el qual, l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona accep­tava “la res­pon­sa­bi­li­tat d’indem­nit­zar els pro­pi­e­ta­ris que en forma legal jus­ti­fi­quin tenir-hi dret”. Es trac­tava d’una mesura sug­ge­rida per alguns pro­pi­e­ta­ris dels ter­renys, que ja s’havien per­so­nat en la tra­mi­tació par­la­mentària de la llei. De fet, els des­cen­dents dels antics pro­pi­e­ta­ris ja havien començat a fer sen­tir la seva veu el 1864, arran de l’apro­vació de la reial ordre del 5 d’abril del 1864. I el mateix minis­tre, durant el debat al Congrés, havia adver­tit que hi havia un mínim de 700 antics pro­pi­e­ta­ris que tenien dret a recla­mar algun tipus d’indem­nit­zació.

Hom, doncs, n’estava per­fec­ta­ment avi­sat. El 1869, poques set­ma­nes abans de fer-se efec­tiu el traspàs de la Ciu­ta­de­lla, el Dia­rio de Bar­ce­lona publi­cava un arti­cle en què adver­tia del perill que repre­sen­tava el litigi amb els des­cen­dents dels pro­pi­e­ta­ris i con­fes­sava que es tro­bava molt lluny de con­si­de­rar “la cessió d’aquest ter­reny amb les càrre­gues que duu com un bene­fici enorme que es fa a Bar­ce­lona en detri­ment de l’Estat”. No es trac­tava d’un adver­ti­ment ociós, sense fona­ment. Poques set­ma­nes després de donar-se a conèixer la reial ordre del 5 d’abril del 1864, que auto­rit­zava l’ender­ro­ca­ment de la Ciu­ta­de­lla, s’havien produït les pri­me­res mobi­lit­za­ci­ons dels hereus dels pro­pi­e­ta­ris que havien estat expro­pi­ats el 1715. Les auto­ri­tats muni­ci­pals, doncs, eren ple­na­ment cons­ci­ents de la polèmica que es podia gene­rar, i més tenint en compte que alguns dels pro­pi­e­ta­ris, amb la mar­quesa d’Ayerbe al cap­da­vant, ja s’havien per­so­nat en el debat par­la­men­tari per tal de recla­mar que hom tingués en compte els seus drets.

L’Estat, en qual­se­vol cas, no només es va voler treure un pro­blema del damunt, sinó que va incloure una referència explícita a les pos­si­bles recla­ma­ci­ons dels antics pro­pi­e­ta­ris, amb la qual cosa va con­tri­buir a gene­rar un efecte crida als des­cen­dents, que ja sabien a quina porta havien de tru­car si volien per­ce­bre alguna indem­nit­zació pels danys i per­ju­di­cis gene­rats des del 1717. No resulta gens estrany, si tenim en compte aquests con­di­ci­o­nants, que la recepció de la Ciu­ta­de­lla generés un ampli debat ciu­tadà, amb un munt de veus que expres­sa­ven la neces­si­tat de no accep­tar el pro­jecte de llei que es deba­tia al Congrés. Mal­grat tot, l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona va fer cas omís dels adver­ti­ments i va assu­mir els con­di­ci­o­nants.

Ben aviat, doncs, es van poder com­pro­var les con­seqüències de la “cessió”. En el cas de les indem­nit­za­ci­ons, la via judi­cial es va ence­tar amb un pri­mer con­tenciós pre­sen­tat per la mar­quesa d’Ayerbe en repre­sen­tació del seu fill. En l’escrit recla­mava a l’Ajun­ta­ment que li pagués “per tots els danys i per­ju­di­cis amb motiu de la vio­lenta ocu­pació de què va ser objecte per part del rei Felip V”. Després d’un llarg litigi, el 1886 l’Audiència de Bar­ce­lona va sen­ten­ciar que l’Ajun­ta­ment estava obli­gat a indem­nit­zar el marquès amb 10 mili­ons de rals “pels ter­renys que al pas­seig del parc tenien els seus avant­pas­sats”. La sentència es va con­ver­tir en la punta de llança de més de 600 recla­ma­ci­ons, una autèntica allau que l’his­to­ri­a­dor Sal­va­dor San­pere reco­lli­ria, alguns anys després, en un lli­bre entre nota­rial i rei­vin­di­ca­tiu. A banda del marquès d’Ayerbe, la resta de pro­pi­e­ta­ris es van orga­nit­zar i van crear una asso­ci­ació per tal de pres­si­o­nar l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, que es va veure inun­dat per cen­te­nars de recla­ma­ci­ons i per un litigi d’abast nota­ble.

Un procés llarg

A banda d’aquests obs­ta­cles burocràtics, el procés de recon­versió de l’espai en parc no va resul­tar gens sen­zill. Pri­me­ra­ment, per la des­trucció de l’antiga for­ti­fi­cació. De fet, les obres d’ender­ro­ca­ment de la Ciu­ta­de­lla esde­vin­dran una imatge quo­ti­di­ana per als bar­ce­lo­nins. Però, en algun cas pun­tual, aquests tre­balls tin­dran un evi­dent caràcter simbòlic. Aquest és el cas, per exem­ple, de la vella torre medi­e­val de Sant Joan, situ­ada molt a prop d’on actu­al­ment hi ha el llac del parc. Es trac­tava de l’únic ele­ment de les anti­gues for­ti­fi­ca­ci­ons que l’engi­nyer Ver­boom havia vol­gut con­ser­var i, durant més de 100 anys, havia fet les fun­ci­ons de presó política, per la qual cosa era espe­ci­al­ment odi­ada pels bar­ce­lo­nins. Resulta per­fec­ta­ment com­pren­si­ble, doncs, que les obres de demo­lició, immor­ta­lit­za­des en un gra­vat con­tem­po­rani, gene­res­sin una nota­ble expec­ta­tiva entre els ciu­ta­dans. L’acte inau­gu­ral es va cele­brar el 1871.

No serà fins al 1889, durant l’Expo­sició Uni­ver­sal de Bar­ce­lona, que s’apro­fi­tarà l’avi­nen­tesa per urba­nit­zar tota la zona i con­so­li­dar-la com a parc de la ciu­tat. Dels immo­bles que es man­te­nien dem­peus, només en sub­sis­ti­ran tres: la cape­lla, el palau del gover­na­dor i l’arse­nal. El pri­mer, tot i l’intent de con­ver­tir-lo en panteó dels cata­lans il·lus­tres, encara avui manté la seva des­ti­nació com a cape­lla mili­tar, amb accés limi­tat i un ús extra­or­dinària­ment res­trin­git. En el cas del palau del gover­na­dor, actu­al­ment l’edi­fici està des­ti­nat a docència com a ins­ti­tut de secundària. Encara resulta més simbòlica la des­ti­nació de l’arse­nal, pri­me­ra­ment recon­ver­tit en palau, més enda­vant des­ti­nat a museu i, des del 1932, habi­li­tat com a seu del Par­la­ment de Cata­lu­nya. Pre­ci­sa­ment en el dis­curs de Fran­cesc Macià durant la sessió inau­gu­ral de la cam­bra cata­lana, el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat va fer referència al fet que aquell acte se cele­brava “din­tre d’aquests murs que el destí ha vol­gut que fos­sin, jus­ta­ment, els matei­xos que alçà per aba­tre Cata­lu­nya l’usur­pa­dor de les nos­tres lli­ber­tats”. L’escarni que s’havia començat a ordir el 1714 s’havia con­ver­tit, més de 200 anys després, en el símbol de l’auto­go­vern.

Calen paletes
El 28 d’octubre del 1841, el president de la Junta de Vigilància de Barcelona, la màxima autoritat local, reclamava que “la meitat dels paletes i peons que treballen en obres particulars es presentin sense excusa” per ajudar en “l’enderrocament del front interior de l’ex Ciutadella”.
Un concurs polèmic
El 1871, l’Ajuntament va convocar un concurs per redefinir l’espai de la Ciutadella. Va quedar desert, però es va concedir un accèssit al projecte de Josep Fontserè. La seva proposta, però, només s’acabaria executant a mitges.
Un informe de pes
El 1890, alguns juristes de prestigi com ara Manuel Duran i Bas van emetre un primer informe sobre el contenciós entre l’Ajuntament i els descendents dels antics propietaris dels immobles ocupats per la fortalesa a partir del 1715.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.