Llibres
Jordi Fernando Aloy
Escriptor
“Una relació de parella en què tot va bé, és romàntica, però poc novel·lesca”
Jordi Fernando Aloy (Barcelona, 1953), filòleg, impressor i traductor, va estar, amb Maria Dolors Sàrries, al capdavant de l’editorial Meteora del 2000 al 2022. Com els darrers anys han fet altres editors, Fernando ha saltat per damunt la taula de despatx d’editor per seure definitivament a la cadira d’autor.
En el seu cas no és cosa d’ara, sempre ha escrit, “quan aconseguia tenir temps”. Primer va ser l’assaig historicoartístic, La Casa de la Ciutat. Un itinerari (1991) i, el mateix any, el relats de L’home de les cadires. Van passar trenta anys abans de tornar a publicar, els contes de La Negreta i altres veus emmudides (2021). El 2023 va debutar en novel·la amb L’assassí del Tirant, publicat per La Campana, i ara repeteix format i editorial amb Tota la bellesa perduda.
Aparentment és la història d’amor en la maduresa de la Constança, una investigadora d’història de l’art (que fa recerca sobre tres quadres desapareguts fa dècades, un Van Gogh, un Caravaggio i un Miró) i el Marçal, que té una parada de fruita seca en un mercat i és aficionat als éssers fantàstics vinculats a la natura. Els uneix la passió per l’òpera.
La Constança fa anys que és vídua, té una filla que viu a Alemanya, i manté una relació només sexual amb un home 17 anys més jove. El Marçal es va separar fa tres anys i té tres fills que li donen més maldecaps que alegries.
I la narració de la relació d’ells dos es va complicant cada cop més pel pes dels respectius entorns i, paral·lelament, se’ns van narrant les recerques dels quadres i històries de follets del bosc.
Primer, una per trencar el gel. La columna vertebral de l’obra és una història d’amor entre la Constança i el Marçal... La ce trencada estava d’oferta, el dia que va triar els noms?
[Riu] Per a ella vaig buscar un nom que sonés interessant. Marçal és més comú. Constança se’m fa més rotund i, fins i tot, al text s’esmenta que a ell li crida l’atenció. A partir del nom, ella ja li comença a agradar.
Ha volgut reivindicar l’amor en la ‘segona’ edat?
He volgut explicar una segona o tercera relació dins de l’edat adulta de segon estadi, podríem dir. Entre els 50 i els 60 anys. Mostrar què significa que dues persones es trobin dins del context de l’amor però amb el carretó que arrosseguen de les vides anteriors. Ella és vídua però amb un bagatge complicat i ell s’acaba de separar d’una manera bastant conflictiva.
No els ho posa fàcil, perquè ell té uns fills força desvagats...
Ell té una relació complicada amb els dos fills grans, sí. Només es du bé amb el petit. En el cas d’ella, tot i que la filla viu lluny, a Alemanya, es telefonen cada dia i s’expliquen molt més la vida.
I també tenen o van tenir unes relacions complexes amb les antigues parelles... No ho explicarem, però un és un tema clàssic i l’altre gens habitual.
Sí, en tots dos casos han tingut relacions complicades. Hi ha una línia que volia mostrar, que la maternitat és inqüestionable, en canvi la paternitat pot presentar dubtes. I això va enterbolint les relacions entre els diferents personatges de la novel·la.
Sumats al tema de la relació sentimental apareixen temes grossos: ludopatia, drogodependència, violència sexual i física, assetjament, precarietat laboral, maternitat en temps difícils... Fins i tot treu el nas la pandèmia.
Volia que la Constança i el Marçal tinguessin una vida complicada, perquè si la tinguessin fàcil, hi hauria poca novel·la. A més, les relacions de segones oportunitats, entre persones més madures i amb més experiències, acostumen a ser així. I la relació pot entrar en conflicte, no per ells dos, si no per culpa de l’entorn que, en alguns casos, és tòxic.
No és una novel·la policíaca o negra, però hi ha molts fils argumentals que és millor no tocar per no explicar massa...
És una novel·la que, sense ser de gènere, té diverses intrigues, sí. A més té molts colors –perquè la part de l’art té molt de pes–, però sobretot té grisos pel que fa a les relacions que hem comentat. Potser hi he abocat massa temes, massa trames, però va ser necessari perquè m’agradés la novel·la, que és el primer que em demano.
Centrant-nos en un dels temes, un personatge no vol denunciar una agressió per “por al què diran”... És una visió generacional, no?
És una dona de 52 anys amb una posició social consolidada i té por de denunciar. No tant sols pel fet d’haver-ho d’explicar, si no perquè íntimament no està convençuda de ser innocent del tot en l’episodi de violència que viu. Ella creu que, potser, ha anat una mica més enllà del que tocava i ha donat peu al que li passa.
Aquesta visió de la culpa també és generacional...
Exacte. La Constança no pensa com la seva filla, per exemple, que l’hi insisteix que denunciï. Més gent li diu que ha de denunciar... És un consell fàcil de donar però complicat d’aplicar. Amb tot plegat també volia mostrar la debilitat i les inseguretats que pot tenir aquest personatge a l’hora d’enfrontar-se a segons quina realitat.
És com una telenovel·la de migdia –no ho dic en sentit pejoratiu–, amb tot de trames dramàtiques que van creixent. Ja ho va preveure així?
Sí, ho vaig fer així per oferir un text atractiu per al lector. Una relació en què tot va bé, és molt romàntica, però poc novel·lesca. Vaig afegir els problemes ja des de bastant al principi perquè la vida és així. El que han viscut i el present que viuen l’han de posar damunt la taula si volen una relació franca, coherent amb la seva edat. Quan comencen a explicar-se els problemes, derivats de la família, la relació es va deteriorant.
I la bellesa és perd, com diu el títol...
El títol és el primer que vaig tenir. Perquè volia parlar de tot allò que s’ha perdut al llarg de la vida. Tant des d’un punt de vista humà com artístic. Vaig llegir que la humanitat, per culpa d’incendis, inundacions, guerres, revolucions, robatoris..., ha perdut el 50% de l’art creat. I això és molta bellesa perduda. A banda, també volia parlar de la bellesa personal perduda. La física és evident, com més grans som, pitjor anem, en aquest aspecte, però també hi mostro la pèrdua de la innocència i la bona fe.
Parli’m dels fragments de la recerca dels tres quadres...
El món de l’art sempre m’ha interessat, com a aficionat. A més em vaig documentar en casos de robatoris, que sembla que no passen gaire i, en canvi, són habituals. Fins i tot, al Museu del Caire han robat el mateix Van Gogh dues vegades! Per això vaig decidir que la Constança fos una historiadora de l’art que investiga la desaparició d’aquestes tres peces, robades o perdudes, depenent del cas. Els tres casos i tots els detalls que aporto són reals, només m’he donat llibertat creativa en les tesis de què va poder passar amb cada quadre.
I les històries de bèsties i llegendes del bosc...?
Era per marcar un nivell intel·lectual diferent, entre tots dos. Ell és un home més senzill, té una parada al mercat i li agraden les llegendes del bosc perquè estan relacionades amb la natura, amb la terra.
I, a més, els agrada l’òpera...
L’òpera és el punt d’unió de tots dos. Gràcies a l’òpera es coneixen. Els agrada molt, però no són uns entesos, per això van a una xerrada sobre el tema. En això són com jo, aficionats i prou.
Per tot el que hem comentat, a vostè li agrada documentar-se...
A l’hora d’escriure, és quan m’ho passo millor. De vegades és una fase tramposa, però, perquè si et documentes molt arriba un moment que tens molta informació i si la reflecteixes a la novel·la et fas pesat i si te n’estàs molt, pots fer curt. Trobar la mesura justa és una mica difícil.
I els escenaris a l’estranger?
Alguns són fruit de la documentació i altres de la coneixença personal. He estat a Siena o a Florència i, posats a situar una escena, millor en un lloc que conegui i que m’hagi agradat. Em sento més segur.
Una característica de la novel·la són uns diàlegs llargs, costumistes, teatrals, amb molta informació explícita...
El diàleg m’agrada. És una eina que serveix perquè el lector hi entri, es pugui reconèixer. M’agrada jugar amb els registres, amb la llengua. I també els utilitzo per explicar arguments que són centrals en la novel·la. Que el narrador expliqui en tercera persona coses dels quadres, per exemple, però que, de cop i volta, un personatge les continuï explicant a través d’un diàleg.
Hi ha diversos fragments eròtics. S’hi ha trobat còmode?
Sí. L’erotisme és un gènere literari que s’ha tocat molt i de moltes maneres, del punt de vista més barroer al més romàntic. He procurat quedar-me en un terme mig. Prou descriptiu però evitant ofendre a ningú, cosa que no sé si hauré aconseguit. És natural que se’n vagin al llit, tinguin l’edat que tinguin, i ho he volgut mostrar. A més, he buscat que les escenes de sexe s’adaptin molt al moment emocional, canviant, que viuen els dos protagonistes.
I ara, què escriu?
Una novel·la que passa en un sol dia, amb dos personatges, un avi i la seva neta. El lector coneix el parentiu, però ells no. Ell, que té 90 anys, ha treballat tota la vida sota terra, a una mina, al metro, en un pàrquing, al cinema que hi havia a l’avinguda de la Llum... Ella, que té 30 anys, és astrofísica i sempre està mirant cap al cel.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.