Llibres

llibres

Triple obsessió calmosa amb epicentre a Denver

Joel G. Morera (Barcelona, 1977) ha debutat en novel·la amb 3 a Denver, publicada per Quaderns Crema. El seu currículum és breu: “Badoc de professió, és fill i també pare. Cinèfil, aficionat a la lectura i als jocs de taula. Ha viscut a Londres, Tòquio i Hong Kong.”

A Londres hi va anar per estudiar cinema i hi ha anat tornant per les amistats que hi va fer. A Tòquio hi va anar per gust i hi ha tornat molt menys del que hauria volgut i sovint l’enyora. “Hong Kong és com una segona casa perquè fins i tot m’hi vaig casar, allà. De seguida vam venir a viure a Barcelona i ara tenim dos fills adolescents”, explica. D’aquí el pare del currículum. I el fill, perquè el seu pare és Antoni G. Porta, autor d’una dotzena de novel·les molt personals publicades per Acantilado.

3 a Denver és una obra ben especial, breu, plena de descripcions detallistes i amb unes situacions que de mica en mica es van enrarint. I amb tres protagonistes que es van obsessionant cadascun amb un objecte trobat en un pis compartit durant uns dies. Un és un aparell de magnetòfon i tot de cintes antigues (en què es poden veure pisos i caceres només escoltant sons, amb un efecte sinestèsic); el segon és un televisor que funciona malament i on gairebé sempre emeten Río Grande, de John Ford, i el tercer són tot de quaderns amb textos atapeïts i mig encriptats sobre la història urbanística de Denver. El progressiu deliri dels personatges, de baixa intensitat, no violent, també arrossega el lector.

Són tres comercials, de generacions diferents, d’una empresa de màrqueting digital i viatgen a Denver –amb un cotxe d’empresa atrotinat– per participar en una fira d’activitats a l’aire lliure. Gràcies als contactes del seu cap, s’allotgen en una casa d’estil racionalista –deshabitada durant dècades i a punt de ser enderrocada– que exercirà una influència cada vegada més pertorbadora sobre ells.

Joel G. Morera és cinèfil i lector i no té cap problema a afirmar que és “molt mal lector” del seu pare. “Tenim moltes lectures en què coincidim, però durant molt de temps no ens hem agradat recíprocament. Amb el pas dels anys hem anat acceptant aquesta diferència.”

Té ben bé una dotzena de projectes inacabats rondant pels calaixos. “Als 16 anys vaig proposar-me arribar a publicar, algun dia. He trigat 30 anys a aconseguir-ho. Sempre he anat escrivint, tot i que he passat temporades, fins i tot d’anys, sense fer-ho.”

La seva primera opció sempre era Quaderns Crema, quan encara era viu Jaume Vallcorba. “Hi vaig anar amb una obra quan tenia 30 anys i em va recomanar lectures... I que tornés amb la mateixa novel·la reescrita, però no ho vaig fer. Quan coincidíem em recordava que li devia una nova versió.”

“El 2021 vaig començar 3 a Denver i el meu objectiu era acabar-la. En part per això és breu, per no ser massa ambiciós. Per això vaig abandonar altres projectes, perquè per a mi eren massa grans.” I la tercera ha estat la bona.

Curiosament, encara més en un home viatger, no ha estat mai als Estats Units; per tant, no ha estat mai a Denver. “La premissa era jugar amb tres personatges en un espai que no és el seu. Amb un rerefons comú, però cadascun tirant cap a un vèrtex diferent. Que passi a Denver és perquè em va venir el títol no sé d’on. Quan em vaig documentar sobre la ciutat vaig descobrir que s’adeia molt, simbòlicament, amb el que jo volia mostrar d’aquests tres personatges, fent-los conviure en un apartament on acaben perdent la seva quotidianitat i n’adquireixen una altra.”

Per tant, primer va tenir els personatges, després va triar Denver i, en documentar-se, tot va quadrar. “En part busco que el lector m’acompanyi en la investigació de què és Denver i, de retruc, què són els Estats Units.”

Es podria dir que cauen en un espai on tenen una certa llibertat, “la de deslliurar-se d’un passat que no els agrada”. I d’una feina que tampoc els agrada. “Això parteix d’un prejudici... Des de l’inici em vaig imaginar tres personatges grisos, avorrits d’ells mateixos. I em va venir la imatge del comercial que, a sobre, ven un producte eteri. I els poso en elements estranys: el cotxe i l’apartament. I, per damunt d’ells, qui els envia a Denver”, el cap, que es presentarà a l’apartament.

A Joel G. Morera li agrada “acumular el màxim de nutrients literaris” abans de posar-se a escriure. Té els personatges clars, un argument pautat, els límits definits i juga amb tots els elements.

L’estil és molt peculiar. Centrat en els detalls. Pocs diàlegs. Situacions estàtiques, però suggeridores. “Penso que hi ha descripcions molt visuals perquè soc molt cinèfil. He devorat moltíssimes pel·lícules, moltes americanes.” En aquest sentit accepta i agraeix semblances amb el cinema de John Ford (explícit a l’obra), Jim Jarmusch (per la certa absurditat hipnòtica), els germans Coen i el film de Buñuel El ángel exterminador, un dels seus preferits. “El cinema m’influeix, però he volgut que el format fos clarament literari.”

Parla d’arquitectura i de decoració en termes filosòfics. “No només la genètica, també el context mana molt sobre com ens desenvolupem, nosaltres i, per descomptat, els personatges de la meva novel·la. Per això vaig voler anar a trobar aquesta frontera: nosaltres canviem l’espai o l’espai ens canvia a nosaltres o totes dues coses a la vegada.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.