Mercè Cuartiella novel·la el desig d’arrelar

Quasi un segle i mig després que Leopoldo Alas Clarín convertís Oviedo en la senyorial i trista Vetusta de La Regenta, Mercè Cuartiella (Barcelona, 1964) ha imaginat que la ciutat empordanesa on viu bé podria assemblar-se a la Sacra que recrea en la seva cinquena novel·la, Ciutat endins (La Magrana). El paral·lelisme s’acaba aquí, excepte que també al seu llibre el lloc exerceix el seu poder en el comportament dels personatges fins a adquirir, no només consistència psicològica, sinó d’estar, com ells, dotat de veu pròpia. Que la ciutat parli, encara que sigui per boca del narrador, pot ser un recurs no del tot original, però sí rellevant en aquesta novel·la on les operacions immobiliàries en nom del progrés (i el crim consegüent) desencadenen l’acció central d’una trama que, de tota manera, apunta més aviat en altres direccions: el sentit de pertinença, les dependències afectives, les relacions entre pares i fills o “la responsabilitat personal que tenim sobre l’espai que ocupem”, com afirma l’escriptora.

Com en les seves obres anteriors, a Ciutat endins desplega un gran talent per a la creació de caràcters corrents, sense malvats ni herois, encara que l’ambiciosa Sung Jin pugui inspirar certa repulsió ètica i la Núria agafi, segons com, una subtilesa de presència angèlica. En algun moment, la veu externa del narrador s’hi refereix com “un cos d’una densitat prou gran per atraure altres cossos celestes al seu voltant”. La Núria és, de fet, junt amb la ciutat de Sacra, el pilar sobre el qual pivoten la resta de personatges: el finlandès Lars, la coreana Sung Jin, i els “falsos germans” Dimitri i Minoru, fills de matrimonis fracassats que acaben agermanats per la unió dels seus progenitors (la mare russa d’ell, el pare japonès d’ella), fins que també aquesta relació es trenca i ja no saben ben bé com definir el seu parentiu. Tots s’havien conegut de joves al pis que els havia llogat la coreana a Barcelona, i tots es retroben vorejant la trentena a la ciutat de la Núria, aquesta Sacra en la qual veuen la seva oportunitat: per enriquir-se, per enamorar-se o per trobar el seu lloc al món. “Tots arrosseguen un passat dur que té a veure amb la relació amb els pares, perquè han estat incapaços de satisfer les seves exigències i les seves expectatives, o perquè els han vist amagrir-se”, admet Mercè Cuartiella, que els redimeix per aquest sentiment de fracàs que els persegueix, inclosa la Sung Jin, amb la seva “obsessió per no mirar enrere” però que “acaba replicant el model autoritari del pare” del qual fugia.

La investigació per la mort violenta, accidental o no, d’un dels amics de la colla, permet donar entrada a dos personatges peculiars més, la parella de policies ineptes que formen en Benhassi i el Boss, més ocupats a resoldre les seves pròpies inquietuds existencials que no pas el cas que els han assignat. El crim, al capdavall, és un “esquer argumental”, diu l’autora, que li serveix per alternar diversos nivells temporals i mantenir la tensió narrativa en una novel·la “on tothom parla molt”. En el fons, uns i altres expressen la necessitat d’arrelament i de construir-se una vida encara que no encaixi amb les expectatives que els altres se n’havien format. Que la majoria dels personatges siguin estrangers tampoc és casual, com fa notar Cuartiella: “Hi ha tot un discurs contrari a la immigració perquè s’associa a la pobresa, però els nouvinguts rics generen també molts de problemes. Una ciutat envaïda per xeics milionaris seria invivible.”

Pel que fa a les semblances entre Sacra i Figueres, les considera inevitables pel fet que és la ciutat on ella mateixa ha fet arrels, però reivindica el seu dret a inventar-se-la, com ja havia fet amb la plaça on confluïen els personatges dels contes de La font i els dies (2020). Agraïda per haver sortit, quan ja passava de la quarantena, del “no-lloc dels autors per descobrir”, gràcies al premi Llibreter per Germans, gairebé bessons (2012), continua sentint-se, però, al marge del sistema literari, potser, raona, perquè “el món editorial està cada vegada més en mans dels joves, i ni ells connecten amb el meu món ni jo del tot amb el seu”.