[D]

Comunicació

Castellar del Vallès - 16 febrer 2025 2.00 h

Albert Antonell i Ribatallada

Comptepartícip de l’Avui de 1976 i exalcalde de Castellar del Vallès

“L’Avui em va perfeccionar el català perquè el llegia a casa”

“M’ho vaig proposar i vaig aconseguir 50.000 pessetes per a l’Avui. Portava els diners al pis de l’Espar a sobre de La Sibèria”

“He rebut el diari sense interrupció durant 50 anys. Me’l deixen a la bústia de casa cada matí. L’Avui és únic. Hi disfruto molt”

Vaig ser alcalde i amb majoria absoluta. Era l’època de la il·lusió. Una experiència boníssima

Saül Gordillo - Castellar del Vallès

Albert Antonell i Ribatallada (Castellar del Vallès, 1936), fuster i metal·lúrgic, està vinculat al Centre Excursionista de Castellar des que té 17 anys. L’excursionisme conserva el seu catalanisme, i l’entitat li permet entrar en contacte amb Josep Espar i Ticó per fer-se comptepartícip de l’Avui des del primer dia i captar-ne fins a 50 més a Castellar i rodalia, entre els quals, la seva germana Paquita. Subscriptor de l’Avui des del 23 d’abril del 1976, n’és lector diari i va participar en les ampliacions de capital de Premsa Catalana a finals dels setanta i principis dels vuitanta.

Antonell també és autor d’algunes de les pintades de “Llegeix el diari AVUI” que encara ara es poden llegir arreu del país, com la de la fotografia a Castellar que acompanya aquesta entrevista. Conserva molta documentació i, fins fa ben poc, tots els exemplars de l’Avui d’aquest mig segle de vida del primer rotatiu en català des de la Guerra Civil. Pare de dues filles, Alina i Idoia, i d’un fill, Aniol, que fan de professora, secretària de direcció i dissenyador gràfic, respectivament, té quatre nets, i ha tornat a la casa on va néixer, al carrer Sant Miquel.

Antonell va ser regidor nou anys, set dels quals, alcalde de Castellar, del 1987 al 1994, per CiU, primer com a independent i després com a militant. A part del Centre Excursionista, l’Arxiu d’Història que va cofundar el 1973, el Grup Pessebrista de la Capella de Montserrat i passions com la fotografia, expliquen el seu compromís local que el va dur a publicar, ja jubilat, el llibre Descobrir Castellar, amb motiu dels 60 anys del setmanari Forja (1946-2006).

Vostè va aconseguir 50 comptepartícips per a l’Avui?

Sí, m’ho vaig proposar i ho vaig aconseguir. Això anava en uns paquets de deu. Quan ja els feia, portava les 10.000 pessetes a Barcelona, al pis de l’Espar, a sobre de La Sibèria. Ho vaig fer cinc vegades.

La informació els va arribar al Centre Excursionista?

Sí, va arribar allà. Vaig pensar que s’havia de fer. Ja es veia venir als que ens agradava la cosa catalanista que calia un diari. Ens hi vam llançar a totes. Hi vaig enredar molta gent, com la meva germana i molts amics. Ho vam aconseguir.

En continua sent subscriptor?

Sí, des del primer dia. Em vaig fer comptepartícip i subscriptor. He rebut el diari sense interrupció durant tots aquests anys. Me’l deixen a la bústia de casa cada matí. L’Avui és únic per molts comentaris i coses. Hi disfruto molt.

És l’únic diari que llegeix?

Sí. Pràcticament només he llegit l’Avui. De petit, als 7 o 8 anys, quan ja dominava llegir, llegia La Vanguardia a ca l’avi, que hi estava subscrit. Recordo que llegia els mapes i la crònica diària de la Segona Guerra Mundial. M’agradava això i els esports. Quan per feina anava al País Basc comprava La Vanguardia perquè als anys seixanta els diaris bascos eren molt tronats.

Què hi feia, allà?

Treballava a l’oficina tècnica en una empresa metal·lúrgica de Castellar i muntava forns de molta tecnologia. Duia una granota i una bata. La granota, per muntar el forn, i la bata blanca, per impressionar el client quan tot funcionava. Importàvem molts instruments dels Estats Units. Hi vaig treballar del 1961 al 1987.

Llavors va ser alcalde i s’hi dedicava en exclusiva?

Sí, va ser la condició que vaig posar per encapçalar la llista. Jo veia que l’anterior alcalde, en Josep Arderius, una bellíssima persona, no tenia temps ni per dinar. Per això no va continuar ell. I ja em tens a mi aprenent llavors a fer d’alcalde. Un ho aprèn tot, sols hi calen ganes.

Com va ser l’experiència?

Boníssima, perquè vam obtenir majoria absoluta i era l’època de la il·lusió. Vaig aconseguir una llista i un equip boníssims. Teníem ganes de fer coses. Tot estava molt endarrerit. Vam poder comprar coses per al dia de demà, que és una cosa que no fan els polítics. Has d’agafar la idea de fer coses per 7-8-10 anys i que tu no ho inauguraràs. Has de pensar pel poble, i si hi has nascut t’estimes el poble. Castellar té una situació geogràfica impressionant.

Qui el va substituir?

En Lluís Corominas. Vam fer un canvi polític aprofitant que teníem majoria, i ell les va continuar després.

I es jubila. Com ha ocupat el temps des d’aleshores?

Quan et jubiles no tens temps de res, eh. Hi ha llibres per tot arreu a casa, ja ho veus.

La seva entitat de referència ha estat el Centre Excursionista?

Sí, però tinc altres vicis. Vam crear l’Arxiu d’Història el 1973, quan encara no era polític. Érem dos excursionistes i un escriptor. A Castellar es moria gent que tenia papers i fotografies i es perdia tot. No podia ser. També he estat al Grup Pessebrista, des del 1952. Ho feia per treure tensions i per disfrutar.

En què més participa?

Al Congrés de Cultura Catalana, des de l’excursionisme. Vaig fer un dossier que es va presentar a Castellar. Però el PSUC es va ficar al Congrés i es va haver de fer una frenada. Va haver-hi un terrabastall a les altes esferes.

Quines són les seves fites com a excursionista?

La meva fita mai no aconseguida era el Montblanc. Vam fer els 3.000 del Pirineu. Des del Mont Perdut, que va ser el primer, fins a la Pica d’Estats, que va ser gairebé l’últim.

La seva última excursió?

L’última, al Prepirineu, al massís de Cotiella. És com si estiguessis a l’Atles. Pedra trencada, no arriba als 3.000, i és un mirador excel·lent perquè té el Pirineu al davant.

El que més el marca és l’excursionisme?

Sí, i tot el que en penja, el catalanisme. A Castellar vam tenir la sort que el 1953 es creés la Secció Excursionista de l’Ateneu Castellenenc.

Quan aprèn el català?

Els meus pares no em van dur a les “escoles nacionals” acabada la guerra, esperant que es revifés una concertada d’ara, on hi havia una sessió de nois i era el Patronat Tolrà, fundat d’abans de la guerra. Mentrestant, vaig començar a anar a una acadèmia d’una mestra que era de dretes però de l’època de la República. Era molt bona mestra. No vaig haver de cantar ni Cara al sol ni res. El material era en castellà, però oralment tant ella com els nois i noies, barrejats, fèiem la traducció al català sense adonar-nos-en. Dues hores al dia. Vaig tenir la sort d’aprendre-ho tot amb la mestra Antònia Alguer. El català era espontani. Després vaig anar a un col·legi tot el dia. I no vaig començar a escriure en català fins que vaig fer la mili. No sé com vaig aprendre a llegir-lo. Durant la Transició, al Centre Excursionista, venia una dona de Sabadell que ens feia uns cursets. Però quan fèiem això, l’Avui ja el tenia a casa. Del 76 cap aquí.

Per a vostè llegir l’Avui en català no va ser cap problema?

Al revés, va ser el que em va ensenyar català. Sense adonar-me’n, me’l perfecciona. La meva mare tenia llibres en català, però eren molt vells. Com que el meu pare va fer la guerra i va tornar, afortunadament, hi havia coses... I a ca l’avi havia agafat algun llibre en català.

Què en pensa, de l’etapa actual d’El Punt Avui?

Primer va ser una sorpresa. Després ha estat una alegria perquè s’ha salvat l’Avui. He conegut la versió gironina amb El Punt. Segurament també l’havia comprat algun cop, El Punt. Com El 9 Nou, per curiositat. Ara estic content, i hi disfruto. Em passa com moltes persones, que comencem per la pàgina del darrere, des del davantalet del Vall Clara fins aquí a baix, que hi ha una agudesa tremenda.

En Lluís Simon?

Sí. Aquest de vegades és un dard d’or. I amb la Tura Soler em distrec amb el... com se’n diu... true crime? [riu]

Per internet no el llegeix, oi?

Tot el que tinc és en paper. Soc analfabet digital. Començo a ser l’último mohicano. Els hackers per estafar-me no saben què fer.

Hi té WhatsApp, al mòbil?

No, mira, és un mòbil per fer trucades només.

És invulnerable, vostè.

M’agradaria ser-ho. Aquest el tinc nou. Me’l van dur els Reis. Però ja intenten estafar-me. Quan em truquen, no dic “sí”, responc “digueu-me”, i molts cops ja pengen. No ho entenen.

Com veu el món?

Escolto RAC1... Estic mig despistat, però sort que et vas tornant dur i no t’hi amoïnes tant.