L’art de demanar més

“Més Garreta!”, va exigir exclamant Igor Stravinski, durant un concert a l’Ateneu Barcelonès, l’any 1924. La GIO Symphonia va rescatar la crida del músic rus com a lema de la doble efemèride, succeïda aquest diumenge 2 de març, a l’Auditori de Girona: l’espectacle marcava el centenari de la mort, com també els 150 anys del naixement del compositor -i també rellotger- Juli Garreta i Arboix, nascut a Sant Feliu de Guíxols. La vetllada tenia lloc a la Sala que porta el nom de Xavier Montsaltage, un altre compositor que, com l’empordanès, també és mereixedor de més temps d’antena en els directes de música clàssica.

El programa incloïa obres de Garreta, com també d’altres autors que l’han servit d’influència i inspiració. La vesprada, de fet, s’encetava amb la magnífica obertura “Coriolà” de Beethoven, que l’orquestra -plena de cares joves- va despatxar amb brill i un sentiment tràgic a l’alçada del malaurat destí del general romà. Seguidament, només amb les cordes, es va lliurar la “Impressió Simfònica II” del guixolenc, una plàcida oda primaveral amb repunts elegíacs i amb una irrenunciable menció honorable pel solo del violoncel, signat pel veterà François Ragot.

Se seguirien “Córdoba” d’Isaac Albéniz i la “Sardana” de la Sonata en Do major de Garreta, amb retocs arlequinats dels vents, molt efectius i suggeridors. Encara del santfeliuenc, dues versions de la sumptuosa “Romança”: primer, l’original, per a violí i piano, exemplarment interpretada per Joel Bardolet, un dels millors violinistes de l’actualitat a casa nostra, amb el gràcil acompanyament d’Albert Guinovart, i també d’una llum baixa, apropiada per remarcar el caire intimista de l’obra, tot i què la posició lateral del duet no beneficiava la visibilitat. Seguidament, el nombrós públic present va gaudir de la corresponent versió per a orquestra, naturalment amb més cromatismes, matisant un diàleg líric i lluminós entre l’orquestra i el solista. Es tractava d’un arranjament del mateix Guinovart, que també va signar l’orquestració de l’opus d’Albéniz, airejant l’auditori com un zèfir balsàmic.

El director Francesc Prat havia mentrestant llegit, de manera devota però també amb sentit d’humor, una carta imaginària al compositor de Sant Feliu. El conductor viu la música amb coneixement de causa, però també amb un instint patent en el seu intens llenguatge corporal, a vegades semblant que balli entregat sobre la tarima. La seva regidoria extrau de la orquestra una sonoritat robusta i ferma, disciplinada i amb alta resolució, com vam testimoniar amb l’entrega envolupant de “L’Idil·li de Siegfried” - obra àuria, auroral i aureolada que Wagner va compondre amb tendresa i subtilitat, arran del naixement del seu fill homònim. Va ser un final esplendorós, amb Prat recalcant amb els braços oberts la suspensió del temps, com una oració pel malestar civilizacional del nostre temps, marcat per idolatria, -la “idiolatria”- i la maldat.

Hi hauria encara esguard per un bis grandiloqüent, entre el bolero i la fanfara: es tractava de la cèlebre sardana “Juny”, la mateixa que va fer Stravinski clamar “Més Garreta!”, tancant així el cercle de l’exclamació. Llàstima que no va haver-hi temps per una peça del trepidant compositor de Lomonóssov, ja que va ser ell el detonador de la proposició. Però l’art de demanar més va ser àgilment recreada per la GIO i ara, nosaltres com a públic, també la podem reclamar i posar en el punt de mira.