La integració en una cultura diferent a la nostra és cosa de voluntat. Tot i que la capacitat intel·lectual i la facilitat per aprendre idiomes, hi ajuden. Aquest és el cas de Leila Kasra (Teheran, 1976). Va emigrar el 1981 als Estats Units amb la seva família i, posteriorment, va viure a diversos països d’Europa abans d’establir-se a Barcelona. A més de plurilingüe, és doctora en dret. Li interessa i fascina la manera com les llengües modelen tant la comunicació com la nostra manera de percebre el món. Potser per aquesta raó ha decidit escriure en català la seva primera novel·la, Nusos entre els dits (Raig Verd).

L’Anais, la protagonista, rep una carta que marcarà la seva existència. L’expulsen de Suïssa, on viu. L’imminent retorn forçat a l’Iran trasbalsa tots els futurs imaginats. Per evitar-ho, accepta la proposta d’un desconegut, l’Anselm, que li ofereix tres candidats per a un matrimoni de conveniència. A través d’aquesta situació, Kasra fa transitar el lector per fronteres geogràfiques i temporals i reflexiona sobre la identitat i la condició humanes.

Leila Kasra ofereix un debut sorprenent per l’estructura, la sensualitat en les descripcions, la creació de personatges, la varietat de tons i, fins i tot, la riquesa lingüística. Hi mostra algunes contradiccions entre Occident i Orient, a més de determinades dificultats en un món globalitzat i fragmentat.

El 2002, Leila Kasra va venir amb la seva família a viure a Barcelona, fins al 2009, que van anar un any a Londres abans de traslladar-se a Suïssa. El 2018 van tornar a Barcelona i s’hi han quedat. En total ha viscut en terres catalanes uns 13 o 14 anys, aproximadament, en dues tandes. Per a ella, temps suficient per parlar un català impecable –calmós, per trobar els termes, els verbs i fins i tot els pronoms febles adients–, amb un lleuger accent francès. I, a més, l’escriu, prou bé per atrevir-se a publicar el seu debut literari en català. “No he estudiat català. Aprenc escoltant. El català s’assembla molt al francès, que és la llengua que, tècnicament, domino més” comenta amb humilitat, sense donar valor a la seva capacitat lingüística.

“El català em va bé per escriure perquè el sento proper i llunyà alhora i m’ofereix la distància ideal. Em sento més lliure. La tesi doctoral la vaig escriure en anglès, tot i que el professor em deia que em complicava la vida... Mira, em sento millor”, confessa.

A l’editorial li van fer correccions, naturalment, però moltes menys del que es podria preveure. “Escric a poc a poc, perquè vull que els paràgrafs i les frases siguin com m’agradaria; faig moltes i moltes relectures.” Molts autors i editorials haurien de prendre exemple a l’hora d’editar cop toca un llibre.

Més enllà de la llengua, la novel·la té unes virtuts d’estructura molt destacables. Unes el·lipsis enginyoses, bons diàlegs, descripcions de roba i menjar i olors... “Vinc d’una tradició literària molt eclèctica. La persa va ser més oral, durant la infantesa. Allà hi ha uns quants poetes que són gairebé sagrats... Un cop a Suïssa vaig llegir molts clàssics francesos. Aquí, a Barcelona, penso que no es treballen prou els clàssics a l’escola, o no a la que van els meus fills. Quan vaig llegir per primer cop alguns dels clàssics francesos no vaig entendre res, per això hi torno sovint”, admet rient. “M’agrada llegir de tot, també assajos, i m’encanten els còmics.”

El títol, Nusos entre els dits, és una referència als centenars de milers de nusos que fan, bàsicament dones, per teixir les famoses catifes perses. La protagonista en carreteja una al llarg de tota la novel·la, com a senya d’identitat. L’Anais sembla que viu un vol i dol sobre la tradició del seu país i la vida a Europa. “Tot i que no ho sembla, l’Iran és molt modern, però la modernitat i la tradició s’encavalquen. L’Anais he volgut que vingui d’una família entre progressista, tradicional i religiosa. Allà, totes les famílies solen tenir una mica de tot, repartit entre els membres.”

La protagonista ha d’acceptar un casament de conveniència si vol aconseguir el passaport suís, però la seva opinió és ben crítica: “La unió ja no és sagrada, i la institució matrimonial és poc sexi, retrògrada, paternalista, possessiva, passada de moda i fins i tot mal vista”, hi llegim. “Un matrimoni és com una gàbia, segons com. A ella, en canvi, li ofereix llibertat de poder viatjar, de poder-se moure. Tenir només passaport iranià et limita molt els moviments”, afirma Kasra.

A la novel·la, mostra alguns pessics de la cultura iraniana, prou per fer-nos ser conscients del poc que en coneixem: guerrers afganesos, turcmans sufís, comerciants àzeris, àrabs..., però de manera molt moderada. “No volia fer una enciclopèdia de la cultura iraniana ni una guia turística. A qui l’interessi, ja ho buscarà.”

“L’estructura la vaig treballar molt i això va ser força clau. A l’escola d’escriptura em van donar les eines per fer-ho. Pots tenir una imaginació molt rica, però sense un bon esquelet de la trama et pots perdre. Has de saber com comença i com acaba i, tot el que hi ha pel mig, ho pots canviar a mesura que ho escrius; l’estructura, en el meu cas, no va ser rígida”, comenta. Juga amb elements interessants. Encara més en un debut.

En una primera novel·la és comú partir dels referents propers, domèstics, autobiogràfics. I alguns els ha aprofitat, Kasra, però no tants com podria semblar. “L’Anais no té res de mi. He aprofitat vivències personals, sobretot pel que fa als països on he viscut i el coneixement de llengües, però de manera de ser no ens hi assemblem gens. Em cal distanciar-me del personatge per poder escriure. Potser hi ha alguna cosa de mi en tots els personatges, això sí. Alguns estan basats en persones que he conegut, altres són totalment inventats.”

Sense fer sang, es mostra més crítica amb la vida a Suïssa que nostàlgica amb la tradició iraniana. “En els sopars que descric [entre amics suïssos] volia que fos un ambient tens. Sense malícia. Que es veiés que poden valorar uns plats tradicionals, per a ells exòtics, però que acaben dient que com el seu formatge no hi ha res”, detalla rient.

En una part de l’obra, l’Anais treballa d’intèrpret a l’ONU, espai que Kasra coneix bé perquè hi va treballar. “Em fascinava veure com ho feien per traduir en directe el que s’estava dient. És una feina que acabarà desapareixent gràcies, o per culpa, de la tecnologia.”

La protagonista es relaciona amb els seus pares, de tarannà ben diferent entre ells, per cartes que no arriba a enviar, algunes trucades i diversos records. Un dels temes que hi apareix és una possible demència de la mare. “He volgut mostrar una mare peculiar, una mica salvatge... No veig gens clares les etiquetes de malalties mentals partint de determinats comportaments. A l’Iran potser som més dramàtics. A Suïssa no es mostren els sentiments i les emocions de manera natural. Tot i que són generalitzacions que no m’agraden.”

No explicarem què passa, però hi ha una part final, un cop més gens previsible, amb un altre dels bons personatges creats per Kasra, l’Smooth, una professora londinenca que va viure a l’Iran. “El personatge de la professora el tenia previst, però es va desenvolupar d’aquesta manera... Els iranians, quan estem fora del país, des del principi de la revolució, desconfiem molt els uns dels altres. Et preguntes si aquest és monàrquic o d’esquerres o republicà... Això fa que et sentis vigilat. L’Smooht és una mica com la mare de l’Anais, una mentora, i em vaig plantejar què passaria si també la perd.”

L’experiència ha estat prou bona per repetir. “En la pròxima novel·la m’agradaria que el protagonista fos un home, com a repte. Ja l’estic escrivint, però sense esquema fix, de moment. En tinc escenes, imatges, alguns personatges... Vaig fent, però soc molt lenta”, assegura. Per escriure Nusos entre els dits va trigar una mica més de tres anys. Ben aprofitats.