Said és un jove amazic que va néixer a un poble del sud-est del Marroc. Des de Tànger, va arribar a Catalunya en un viatge llarg i difícil que va fer amagat entre les rodes d’un camió que formava part del carregament d’un vaixell. Aquesta és la primera història del còmic Oikia, relats d’infantesa, publicat per Indòmita Editorial, del grup Raig Verd. El dibuixant Agustín Comotto ha estat l’encarregat d’il·lustrar el procés migratori de Said, un jove que al Marroc havia viscut al carrer i que, després de passar pel centre d’acollida Oikia de Girona, estudia farmàcia i és aficionat a la poesia.

El còmic recull les trajectòries personals de vuit joves que, durant un temps, van viure a Oikia, un mot que en grec clàssic significa ‘llar’. Aquest centre, que pertany a la Fundació Resilis, va obrir les portes l’any 2017 al puig d’en Roca amb una vintena de places i ara en té 40 en funcionament. Acull nois entre els 12 i els 18 anys en situació de desemparament d’arreu de les comarques gironines i també menors estrangers no acompanyats. Cinc dels protagonistes del còmic són migrats –Said, Mohamed M’hamdi, Ousman Sillah, Oussama Bachra i Maliky Souwarè– i uns altres tres –Jonathan Pérez, Nil Balaguer i Tihomor Sofkov– són autòctons.

I d’on va sorgir la idea de narrar les seves històries? Una de les característiques d’aquest centre és la seva aposta per la formació, amb aules pròpies i amb professors que imparteixen classes als més grans de 16 anys, sobretot migrats sense cap coneixement de la llengua. Va ser en les classes de català en què es va plantar la llavor. “Durant la covid, vam tenir un grup molt estable. I vaig proposar als alumnes de fer una autobiografia emocional, que en teràpia s’utilitza per prendre consciència del teu relat personal. Els nois van voler enfocar l’autobiografia en el seu procés migratori. Des que deixen casa fins que arriben al centre”, explica el professor Ramon Esteban, l’impulsor d’aquesta iniciativa, que va prendre forma amb la implicació de la professora Anna Dubé. Un element que va ser definitiu a l’hora d’engrescar els nois en aquesta aventura va ser el fet de tenir accés a un ordinador. “Els autòctons veien que, cada dia, els estrangers utilitzaven l’ordinador i també s’hi van voler apuntar”, hi afegeix Dubé a tall d’anècdota.

Esteban, que en aquell moment es preparava com a terapeuta, va acompanyar els joves a l’hora d’escriure els relats amb les pauses necessàries perquè hi hagués lloc per expressar els seus sentiments. “Això va permetre que les històries agafessin profunditat. Molts van dir que se sentien millor després d’escriure-les. Totes les històries són dures perquè per als estrangers el procés migratori ho és molt, però hem de tenir en compte també que els autòctons surten d’històries familiar molt complicades”, exposa Esteban.

Una vegada van tenir a les mans els escrits, es van adonar de la seva potencialitat com a llibre. “Hi va haver un moment que el projecte se’ns va escapar de les mans, perquè, inicialment, havia de ser una publicació de caràcter intern, però va créixer”, raona el professor. Òmnium Cultural, entitat amb què el centre manté contacte per a algunes activitats externes, com ara teatre, es va interessar per la idea i, juntament amb la direcció d’Oikia, es va contactar amb diferents editorials fins que Raig Verd va recollir el guant. En veure el material que tenia al davant, va optar per donar-hi forma de còmic. Es van passar els relats a il·lustradors de renom –Agustín Comotto, Raquel Ródenas, Marc Torices, Nadia Hafid, Cristina Bueno, Pep Brocal, Susanna Martín i Martín Tognola–, que van posar rostre i van donar a vida a les experiències dels joves, cadascun amb el seu estil i veu pròpies. No es van conèixer personalment fins després del procés creatiu, però els nois van tenir l’oportunitat de validar les propostes dels artistes. Una de les condicions que van posar els joves va ser que els diners que es recollissin amb la venda del llibre es destinessin a ONG escollides per ells. Un cop publicat, els nois donen la feina per acabada i prefereixen mantenir-se allunyats del focus mediàtic.

“No és un còmic per llegir d’una tirada. Llegeixo una història i, al cap d’unes dies, una altra”, confessa Esteban, que confia que, a través de la difusió de les seves vides, aquest col·lectiu sigui més comprès. “Crec que és un còmic bo per treballar als instituts”, assenyala. Els dos professors i la directora d’Oikia, Eli Gómez, consideren que el llibre és una eina per ajudar a conscienciar sobre la realitat dels joves tutelats i trencar amb els estigmes que els envolten. En aquest sentit, subratllen que els protagonistes del còmic s’han integrat. “Alguns fan un grau mitjà, d’altres, un grau superior, d’altres treballen en empreses i en fàbriques, un d’ells viu a Itàlia i està casat... Hi ha un procés d’èxit. I el català els ha facilitat molt aquesta integració, perquè, quan va ser el moment, van poder presentar-se i superar els exàmens d’ingrés en centres formatius”, indica Esteban, que reivindica la feina que es fa a Oikia.

Un dels pròlegs del llibre va a càrrec de Xavier Antich, president d’Òmnium. Hi diu: “A través de la cultura, els joves ens expliquen les seves històries i ens plantegen la necessitat urgent de donar resposta a les injustícies estructurals que atempten contra la cohesió social. [...] No podem parlar de cultura sense parlar de drets, perquè una societat que exclou i margina una part de la població és una societat incompleta.”