Contra tots els prejudics

Ja ens ho demanava fa 35 anys el pobre George Michael: escolteu sense prejudicis. I aquí continuem sense fer-li gaire cas, com a mínim aquest cronista, al qual li agradaria tenir sovint la ment més oberta i receptiva, sobretot musicalment parlant. Divendres, després de rebre a la plaça Independència (indie?) de Girona l’impacte del contundent concert de Minibús Intergalàctic, que va obrir aquesta edició de Strenes, qui subscriu es va desplaçar a l’Auditori per completar la primera jornada del festival gironí amb un concert ben diferent, protagonitzat per Ramon Mirabet (Sant Feliu de Llobregat, 1984), que hi presentava el seu cinquè disc, titulat simplement V. Reconec que hi anava ben carregat de prejudicis: Mirabet és una raresa inclassificable dins del panorama musical català, que ara fa quinze anys va donar els seus primers passos en un concurs televisiu de joves talents a França, fins ara havia gravat quatre discos aptes per a tots els públics –sí, el pecaminós mainstream– amb unes quantes cançons d’aquelles que donen bon rotllo, fins i tot per posar banda sonora a un anunci de cervesa mediterrània. I a més a més, l’home és ben plantat, fins i tot després d’haver fet els temibles 40 anys. Uffff... això és inacceptable per a qualsevol cronista que aspiri a la transcendència.

Però és evident que Ramon Mirabet té una bona legió de fans fidels, també a Girona, on divendres va omplir la sala gran de l’Auditori, després d’haver passat al llarg de la seva carrera pels escenaris més diversos de la ciutat, des del seu debut a la sala Platea a les escales de la catedral, sovint acompanyat en aquest trajecte pel festival Strenes , que com va recordar ell mateix, molt agraït, ha apostat sempre pel seu projecte, també quan era només un valor emergent i poc conegut.

El primer que sorprèn de Mirabet és que va acompanyat d’una banda tan àmplia com competent, amb deu músics en escena: guitarra, baix, bateria, teclats, tres coristes femenines, una violinista, ell mateix a la guitarra i la veu, i un trombonista que dona una força i un color especial als temes més ‘negres’ del repertori i que sembla també tot un homenatge al seu pare, el desaparegut trombonista Ramon Mirabet. En aquests temps de crisi perenne i formats reduïts per estalviar, s’agraeix aquesta aposta per la música interpretada amb passió per un bon grapat d’humans.

Mirabet arribava amb la novetat dels seus primers temes en català, que són els més personals: Salvador Dalí, introduïda com “una cançó que m’apropa molt a aquesta terra” i a una casa del cap de Creus “on hi ha bona part de mi”, i la trista i delicada Per sempre més, en què li diu al seu pare com el troba a faltar.

El concert es va obrir amb la nova The renaissence i, sobretot a la primera part, va tenir potents moments de rhythm’n’blues com ara Carpe diem, del seu primer disc, en un bon tàndem amb la recent Please please please me. No hi va faltar Happy days, el seu primer èxit, va cantar també en castellà (Preciosa song i Esperanza, les dues del nou disc) i amb tots els músics es va plantar al passadís que separa les dues platees –molt a prop d’on seia la seva mare, Magda Torre, també cantant– per interpretar l’acústica Wake up, en un dels moments més intensos de la vetllada.

Mirabet, simpàtic i comunicatiu, va fer cantar el públic gironí com una gran coral per seccions, i va acabar el concert amb el nou single, el positiu i energètic Love is everywhere, deixant per als bisos èxits anteriors com ara Those little things i Home is where the heart is, abans de mostrar la seva cara més lúbrica i salvatge amb una intensa versió de These boots are made for walkin’, que va fulminar els pocs prejudicis que ja em quedaven. I es va acomiadar repartint amor per tot arreu, ara en acústic, i obtenint a canvi una tremenda ovació.