Dissabte nit, el Teatre Margarida Xirgu de Badalona va convocar una legió de romàntics a escoltar The Del Fuegos, grup robust dels anys vuitanta quan van publicar quatre discos extraordinaris, que conservo en format vinil a la meva col·lecció. M’agradaven tant que els vaig copiar en casset perquè els plàstics no patissin en excés. El modèlic Festival Blues & Ritmes, que coordinen el poeta Jordi Pujol Nadal i el periodista Guillem Vidal, ens van oferir un concert únic del grup de Boston, on els germans Zanes no es van cansar de recordar quan van tocar per nosaltres a les festes de la Mercè del 1988 a Montjuïc. Molt ha plogut, fins i tot, ha nevat des d’aleshores, però les veus de Dan Zanes i del baixista Tom Lloyd, la sentimental guitarra de Warren Zanes, amb la bateria de Giessmann i el suport als teclats del productor francès Bertrand Burgalat, continuen sonant amb el so nítid del romanticisme, el corrent que millor pot englobar els versos desesperats de la banda, especialment els temes del seu magistral llarga durada Boston, Mass, amb un parell de temes estrelles, com ara l’inicial Dont’t Run Wild i l’extraordinari I Still Want You, que va aparèixer en la segona part del concert per recordar-nos que “les estacions canvien i n’aprenen lliçons. Ha passat el temps, però el meu cor crema, diu que encara et vull”. En poques ocasions l’àngel se li presenta als artistes per mirar-los als ulls, però en aquesta ocasió no els podia inspirar amb més intensitat. No hem d’obviar que gent tan solvent com Tom Petty els va apadrinar i la banda va viure una edat d’or en plena època de revisionisme dels vuitanta. No tothom s’havia tornat idiota, i els Del Fuegos constaten el sil·logisme.

La crueltat del temps esdevé inexorable per a tothom, però no cal posar el punt i final abans de temps, més quan encara tenim ganes de ballar com ho vam poder fer la Principal dissabte nit. Dan Zanes havia portat al mateix Blues & Ritmes el seu projecte de rock infantil l’any 2009. El retorn estava servit. La cita va estar molt bé perquè no hi havia ni periodistes, ocupats la majoria en els concerts d’horteres que assolen periòdicament la ciutat, derrotada pel mal gust. En un format gairebé íntim, familiar, els germans, la dona de Dan i tota la banda van oferir un concert de cent minuts en què no va faltar res, ni els riff desbocats dels guitarres ni l’harmonia d’unes lletres marcades per un to volgudament elegíac, que més que l’amor evocava una religió extinta, la dels supervivents d’un estil que s’extingia sense renovació.

Com definir-los? Diríem que podrien formar part d’un estil, d’una ideologia orgànica que passa pel rockabilly, Chuck Berry, Elvis i els altres herois dels anys cinquanta i seixanta. L’anestesia de la música i dels grups dels productors també havia quedat caducada. La cosa és més senzilla i grups com els Del Fuegos o els californians Long Ryders ens van venir a rescatar de totes les vestimentes i exageracions cap a on derivava la dècada dels vuitanta. El revival de Badalona es va fer breu perquè, com la poesia, l’art de debò és essencial, si ho pots dir amb tres paraules no cal utilitzar-ne quatre. Així vam sortir abans de les onze pels carrers de Badalona amb cap altre melodia al cap que I Still Want You, que tampoc han pogut gastar els programadors de ràdio fórmula que tant contaminen els nostres esperits.

Durant la vetllada, els Germans Dan i Warren van oferir moltes explicacions. També un primer final, amb els membres del grup sortint de l’escenari fins que Warren es va quedar sol amb els seus solos. Moment culminant que es va amanir amb pocs temes més. Vaig tenir la sensació que Badalona havia recuperat la capitalitat del rock que va aterrar a la península.