cultura

Crítica

cinema

Viatge a través de l'amor

Al final de Viaggio in Itàlia, una parella en descomposició s'abraça enmig del caos d'una processó a Nàpols. El miracle d'una reconciliació? Realment es pot creure que aquesta parella interpretada per George Sanders i Ingrid Bergman, que començava a separar-se de Rossellini, podrà conviure de nou havent recuperat l'amor perdut? Suggeriria que el final de Copia certificada ho posa en dubte fins contradir-ho. En tot cas, a propòsit d'aquesta pel·lícula que Abbas Kiarostami ha rodat a la Toscana amb Juliette Binoche, que feia temps que havia manifestat el seu desig de treballar amb el cineasta iranià, la referència al film de Rossellini s'ha convertit en ineludible. Kiarostami n'havia de ser conscient, que passaria, encara que el viatge de la seva parella transcorri al nord d'Itàlia, i no al sud, i que, d'una manera joiosament desconcertant, posi en escena no només el final de l'amor i el desig impossible de recuperar-lo, sinó el seu naixement i fins i tot aquell moment en què la complicitat pot aparèixer junt amb la rutina.

Què havia de passar perquè la seva nova pel·lícula comenci fent voltes, i d'alguna manera més subtil i extensiva a la vida ho continua fent mentre dura, sobre el tema de l'original i la còpia en l'esdevenir de l'Art: és Copia certificada una mena de còpia de Viaggio in Italia? Potser Kiarostami ens fa caure en un parany cinèfil, però posem-hi que n'és una variació parcial, una apropiació personal dins d'una proposta en què el cineasta iranià, després d'una sèrie d'experiències radicalment minimalistes en els últims deu anys, sembla renovar-se, però al capdavall es còpia a ell mateix: hi són els trajectes en cotxe, tan abundants en la seva filmografia, a través dels quals es va fent present un paisatge. També reprèn diversament aquella ambigüitat pel que fa a la realitat i la representació: a partir del moment en què els protagonistes abandonen el joc de seducció per convertir-se en una parella de fa quinze anys, es pot interpretar com una ficció d'ells mateixos? I, com havia fet amb Ten i Shirin, hi ha l'exploració del rostre d'una dona: en aquest cas, trobant-se per primer cop amb una star, de l'excepcional Juliette Binoche, que, a través de la seva expressió, fa sentir la curiositat davant d'un desconegut, la joiosa incertesa de l'enamorament, la tristesa del desamor i la nostàlgia d'una felicitat perduda.

La riquesa d'aquesta pel·lícula és tan inexhaurible (i no ha de molestar que desconcerti o no s'entengui perquè s'obre la possibilitat d'imaginar) com la capacitat expressiva de Juliette Binoche, que, per cert, diu haver volgut homenatjar Ana Magnani (atenció a l'escena en què es pinta els llavis de vermell i es posa unes arracades davant d'un mirall, havent-hi en el film molts miralls i diverses mirades a la càmera que ens interpel·len) amb la seva interpretació. A la Magnani, que va ser amant de Rossellini.

Copia certificada
Títol original: ‘Copie conforme'.
Director: Abbas Kiarostami.
Intèrprets: Juliette Binoche, William Schimell.
França-Itàlia-Iran, 2010


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Copia certificada

«Copia certificada»

Gènere: Drama
Direcció: Abbas Kiarostami.
Intèrprets: Juliette Binoche, Kevin Collins.
Valoració crítica: [ep] [ep] [ep] [eb]

Publicat a

bcn film fest

Tirar-se els plats pel cap a la Costa Brava

Barcelona
Cinema

Uns dracs amb ADN xinès, australià i europeu

màlaga

Salvat-Papasseit, sempre jove

Barcelona
Margarida Aritzeta
Escriptora, autora de ‘Les dones del lli’

“La lluita i el camí fet per les dones no han estat endebades”

Valls
Drama biogràfic

Radiografia d’una relació tòxica amb un home més gran

Crítica

La recerca de tresors enterrats

Guaita què fan ara
Sèries

La llarga ombra del masclisme seguint el rastre d’un assassí en sèrie

Drama

‘Rosalie’, una dona barbuda contra la societat

animació

‘Hate songs’, ferides que no es curen