Els amics de les parts
Últimament he detectat un cert menyspreu, mostrat de manera més diàfana o més enterbolida, pel grup de música Els Amics de les Arts. Res a dir, tenint en compte que tots tenim la nostra sensibilitat i el dret a consumir allò que més ens plagui. I que no en sóc fan. Una hora o altra, tots prejutgem, i normalment amb criteris que no serien estrictament culturals, si bé igual de vàlids i admissibles. Bob Dylan és se'ns dubte un dels grans monstres musicals del segle XX, però com que sempre m'ha caigut fatal, l'he ignorat amb una tossuderia irracional i ben empobridora, ho sé.
A Els Amics de les Arts se'ls compara inevitablement amb els Manel, grup encara més de moda, d'aquells que quedes impertinent si goses dir que, tot i que semblen bona gent, et fan badallar. Massa grups o solistes (també estrangers) no superen la prova del 4: que a la quarta cançó d'un disc no t'agafin ganes de treure'l.
Els Amics de les Arts, quan es posen sensibles, poden ser avorrits. En canvi, quan juguen amb el sentit de l'humor (joc que jo defenso sempre, no en qualsevol circumstància, però gairebé), són una mena de La Trinca 2.0, i ho dic com una lloança, amb matisos, però lloança. Els agraeixo molt sorpreses imaginatives com El Código da Vinci, per exemple.
El problema de tot plegat és que tenim el vici de mantenir-nos sempre en una mena d'estat de guerra i apliquem la dita de Juli César “Divide et vinces”. Sempre hem de dividir i defensar una de les parts resultants, com si passar-ho bé amb el que ens interessa, sense atacar el que no ens fa el pes, fos mostrar una falta de criteri. Per un cop seré políticament correcte: hi ha lloc per a tothom i el que realment cal és ser amics de les arts (ara parlo del concepte).
Ja sabem que the answer is blowing in the wind... i el vent bufa cap allà on orientes el ventilador.
