Crítica
cinema
A la vora del mar
Hi ha un cinema que no es preocupa del cinema, que prefereix fer veure que es preocupa de la vida. Però tots sabem que el cinema no es pot preocupar de la vida si no es preocupa de si mateix, de la manera com reflecteix la vida. Pequeñas mentiras sin importancia és d'aquestes pel·lícules que es podria definir com “real com la vida mateixa”. Un grup d'amics en una casa vora el mar, les seves relacions, el pas dels anys que ha marcat a foc aquesta amistat, per bé i per mal… No sé com s'ho fa el director Guillaume Canet, però, per aconseguir que totes aquestes coses, en principi tan reconeixibles per tots nosaltres, es tornin falses i impostades. No sé com s'ho fa perquè siguin molt poques les escenes de la seva pel·lícula on trobem una mica de veritat, una mica d'emoció. O millor dit, sí ho sé: ofereix una imatge dels temes que és la que espera el seu públic, i per tant, per no ser fidel a ell mateix, cau en l'estereotip i el clixé.
La pel·lícula comença bé: un pla-seqüència segueix un home sortint d'un local de matinada fins que passa una cosa inesperada. Després, però, tot serà molt més previsible, incloses les confessions nocturnes inspirades per l'aire del mar i els jocs de parelles resultant. Barrejant aquesta reflexió que vol ser generacional i bromes més dignes del pitjor vodevil francès, Canet ens lliura una feina neta, massa neta, i llarga, massa llarga, que culmina en un mar de llàgrimes, en un cop melodramàtic que és més aviat un truc, una trampa. I llavors jo ja em nego a emocionar-me, perquè m'estan manipulant, perquè Canet m'ha portat fins aquí no per ensenyar-me com n'és de dura la vida sinó per demostrar-me les seves habilitats com a director. Millor hagués fet deixant-se portar pels seus personatges.