Cultura

Crítica

música

Pablo, a pesar de tot

Després d'una “absència invo­luntària de molts anys” als esce­na­ris de Girona, com ell mateix va remar­car al prin­cipi del con­cert, Pablo Milanés va actuar dijous a les esca­les de la cate­dral de Girona, ple­nes d'un públic expec­tant per veure un dels grans mites de la cançó cubana i uni­ver­sal. Res a veure amb aque­lla actu­ació de Milanés al Tea­tre Muni­ci­pal de Girona el maig de 1976, jun­ta­ment amb altres repre­sen­tants de la Nueva Trova Cubana que van ser pre­sen­tats per Lluís Llach, davant d'un públic “incom­pren­si­ble­ment mino­ri­tari, que no arri­bava a omplir els seients del pati de buta­ques”, com cons­ta­tava el cro­nista de Los Sitios. Han pas­sat 35 anys i, evi­dent­ment, han can­viat mol­tes coses, però Milanés manté als 68 anys la seva força expres­siva i una veu pode­rosa.

Una altra cosa són els com­ple­ments: un excés de teclats electrònics que des­vir­tu­a­ven les cançons, un violí ampli­fi­cat que posava dels ner­vis, un so demen­cial amb algu­nes erra­des tècni­ques que van ata­car la inte­gri­tat audi­tiva del públic. Un des­propòsit i una llàstima. Al mateix Milanés se'l veia inquiet, envi­ant senyals als seus músics i als tècnics, pot­ser inten­tant des­es­pe­ra­da­ment que la seva veu no quedés enter­rada sota un allau de notes sin­te­tit­za­des. I la gui­tarra? Milanés la tenia al cos­tat, però es va limi­tar a aga­far-la en un parell o tres de cançons i més aviat com un com­ple­ment estètic del seu ofici de can­tau­tor. Hau­ria estat magnífic escol­tar les matei­xes cançons només amb gui­tarra acústica o, per què no, a cap­pe­lla.

La nit va començar amb una Ple­ga­ria (“Qué es lo que falta para creer que Dios murió...”) i Pablo va apos­tar fort per dis­cos recents com ara Orígenes (1994), Días de glo­ria (2000) i Regalo (2008), dei­xant per al final clàssics com ara Ya ves; Años; la sem­pre emo­ci­o­nant Yolanda, can­tada amb el públic; El breve espa­cio, i Para vivir. En aquests casos, sem­pre hi tro­bes a fal­tar alguna cançó –per­so­nal­ment, Yo no te pido–, però sobre­tot dijous, més que el fons, va fallar la forma.

Pablo Milanés
Músics: Pablo Milanés, veu i guitarra; Carlos Miguel Núñez, piano elèctric i director musical, i Dagoberto González, teclats i violí.
Escales de la catedral de Girona, dijous 30 de juny. 12è Festival de Músiques Religioses i del Món


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.