El pelegrinatge d'Eva

En el moment de la seva projecció al festival de Canes, molta gent va comparar aquest film amb Bowling for Columbine i Elefant. Es tractava d'una nova pel·lícula sobre un adolescent de bona família que duia a terme una matança enmig d'una societat americana on sembla que tot està controlat i tot és tranquil. Lynne Ramsay, però, ja advertia que havia dut a terme un curiós gir en el punt de vista adoptat. Les víctimes de la història no són els que moriran dins l'institut, sinó la mare del jove que ha dut a terme la matança. Adoptant aquest punt de vista, Ramsay sembla voler-nos parlar de la naturalesa determinista del mal, com si la monstruositat no fos el producte de cap entorn social, sinó el resultat d'una sèrie de gens biològics que porten els personatges cap al mal. Els monstres no són innocents que la societat transforma en assassins, sinó que els monstres són monstres des del naixement. La mare es converteix en la víctima perquè ha parit el monstre i es troba exposada a la crueltat del fill, a la perplexitat davant del crim i a la vergonya social per haver alimentat i estimat Satanàs. Resulta curiós veure com la mare de la pel·lícula porta el nom d'Eva i com per culpa del pecat original va ser expulsada del paradís i condemnada a viure amb la pena, la vergonya i la humiliació.

S'ha de reconèixer que Ramsay sap jugar amb certs plantejaments estètics i que l'ús del color al llarg de la pel·lícula és excel·lent, però hi ha un cert abús de l'esteticisme que, al capdavall, no porta enlloc. El que fa que la pel·lícula naufragui, però, és la falta de sentit de l'ambigüitat. Entre el cel i l'infern no hi ha ni els llimbs, ni el purgatori, i això treu interès al film.