“La compra de la Casa Gomis allunya l’ampliació de l’aeroport”

És un pes. Ho visc bé. Habitualment són les dones que m’aturen pel carrer les que em diuen: “Ja era hora!” Al Prat tenim l’alcaldia des de 1979, és una cosa que havia de passar i ha passat ara d’una manera natural. M’omple d’orgull, però també és una responsabilitat. La gent em pregunta com serà el perfil de l’Alba alcaldessa. Això s’anirà veient, però jo soc d’aquelles persones que pensen que hi ha algunes diferències entre la manera d’exercir un càrrec per part d’un home i per part d’una dona. Generalitzar no està mai bé, però crec que hi ha una manera de fer que ens fa diferents. Jo diria que les dones som menys autoritàries; probablement també menys segures del que fem i, per tant, escoltem més, volem consensuar més i no prendre decisions dràstiques sense estar més o menys segures que no estem soles.

Sobretot en la relació que vam triar des de fa molt de temps que tingués el nucli urbà amb els espais periurbans. Ho vam notar molt en la pandèmia. Quan ens van començar a deixar sortir del confinament, a la nostra gent li costava una mitjana de cinc minuts trobar-se en un espai obert. I això, en moments de pandèmia i postpandèmia, va ser vital. Nosaltres hem entès de seguida que el nostre creixement ha d’anar molt vinculat a la necessitat de mantenir i preservar un entorn que no és només per passejar-hi. Sempre hem dit que el nostre parc agrari és important perquè hi ha gent que s’hi dedica. La pagesia és una activitat econòmica, més enllà de si l’entorn és bonic o no, que ho és. La nostra expectativa de creixement com a ciutat ha d’anar directament vinculada a la preservació de l’entorn. Aquest és el leitmotiv que ha guiat la nostra activitat política municipal.

Ens n’allunya. Si la pregunta fos si això ho impedeix, no, no ho impedeix, no siguem ingenus, però crec que tot allò que camini en la direcció de fer-la més coneguda i més pública és positiu. Per això, que la compri el ministeri no és el mateix que ho compri un fons d’inversió. Tot allò que vagi en la direcció de fer públic el que fins ara no ho era és bo. La Casa Gomis està ubicada en el nostre entorn natural i és una joia de la corona, probablement molt més que si estigués al passeig de Gràcia. Permetre que la gent del Prat i d’arreu pugui conèixer la casa i l’entorn i, per tant, valorar-lo i estimar-lo, farà que l’opinió pública sigui favorable al manteniment d’aquests espais naturals i racionalitzar les intencions d’ampliació de l’aeroport que passen sí o sí per la destrucció d’aquest tipus de paratges.

És possible. La misèria humana fa que això sigui possible. Però també s’hauran d’esmerçar molt a argumentar-ho davant d’Europa, que està demanant no que compensem, perquè per mi el que és un parany és parlar de compensacions, sinó que protegim i ampliem els nostres espais naturals. Aquí en tenim un, que fins ara era privat. Ara tenim la sort que ja és públic i volem obrir-ne les portes en condicions perquè no deixi de ser un paratge natural. Per molt que algun dia canviï el color, les explicacions davant de la Comissió Europea que avalin que no passa res pel fet de carregar-se aquests espais naturals les hauran de treballar molt. Independentment del color polític, ja avui Europa està demanant a Espanya que protegeixi els espais naturals que té i que es preocupi d’ampliar-los. Això és nítid, cristal·lí.

Per mi la funció pública catalana i la funció pública espanyola diria que tenen la mateixa tasca, que és obrir la porta a un espai que fins ara era privat. L’explicació és molt poc glamurosa, és que a final d’any hi havia una disponibilitat pressupostària que el Ministeri de Cultura no s’havia gastat i recullen uns romanents. L’explicació és tan poc glamurosa com aquesta. Ministre de Cultura dixit. Jo també crec que no hi ha mala intenció ni joc brut per part d’uns ni per part dels altres, i ho sé perquè des de la signatura fins avui s’està treballant entre el ministeri i Cultura amb la participació de l’Ajuntament per tal de donar forma a la voluntat d’obrir l’entorn al públic.

Per nosaltres, no. És veritat que el tema de l’aeroport va ser una línia vermella en els acords entre els diferents partits que podien donar suport a la investidura del president Illa. El fet que no hi surtin les expectatives que té el govern socialista amb l’ampliació i que els comuns no haguem aconseguit que aquesta voluntat explícitament s’aparqui té diferents lectures. Jo penso que es va pactar el desacord, que a Espanya governi el Partit Socialista sobretot, i que a Catalunya també governi el Partit Socialista no té per què voler dir que s’alineïn els astres i que directament l’ampliació de l’aeroport sigui una realitat, perquè Europa continua dient que s’han de protegir i ampliar els espais naturals.

Que són uns veïns que estan ubicats des del 1976 en uns terrenys propietat de l’aeroport. I com a tal estan inclosos dintre del que urbanísticament té les afectacions de les franges de seguretat que tots els aeroports espanyols tenen entre les pistes i els nuclis urbans. Això què provoca? Per què el tractament que tenen els veïns del barri de les Palmeres és diferent dels altres barris? Doncs perquè l’Ajuntament no hi pot fer tot el que pot fer a qualsevol altre carrer: obres d’urbanització, canalització... Hi pot fer el manteniment més bàsic: recollir els residus, enllumenat públic i poca cosa més. Reconeixem que el barri està en un estat precari i hi ha un greuge comparatiu entre aquestes veïnes i la resta. Cada vegada que la regidora d’Urbanisme, l’alcalde anterior o l’alcaldessa ens hem reunit amb Aena i les autoritats de l’aeroport ho hem posat sobre la taula perquè ens proposin una solució. Només n’hi ha dues: o bé es treu aquest barri del pla director de l’aeroport, o bé s’expropia. Hi ha mecanismes de la llei d’urbanisme que ho permeten.

Pensàvem que el municipi estava tecnològicament preparat per començar el dia 1 de gener i no ha estat així. És també molt poc sexy, però les càmeres no estaven ben posades, no estaven ben calibrades, es confonien algunes lletres i números de les matrícules... El que hem fet és que els conductors dels vehicles que passen per dintre de la zona de baixes emissions sense el distintiu acreditat estan rebent una comunicació de l’Ajuntament i l’AMB que diu que estan cometent una infracció i avisem que a partir de l’1 de març ja hi haurà les primeres sancions executables.

La connexió divina, eh? [Riu.] Un dels projectes estrella amb què volíem posar-nos a prova és amb la conformació d’una comunitat ciutadana d’energia. El nostre comportament energètic també és una decisió política. Ens hem d’anar desconnectant dels oligopolis energètics que imperen al país. La producció d’energia solar fotovoltaica és facilíssima, perquè és una aportació que cadascú pot fer amb la seva teulada. El punt diferencial no és tant que l’Ajuntament tingui aquest desplegament de plaques en teulades d’equipaments i edificis municipals, sinó que el pas endavant és bolcar aquesta energia a la butxaca de la ciutadania. Tenim un petit exèrcit de ciutadania que en comptes de pagar a una empresa comercialitzadora, ho fa a Energia del Prat a preus sensiblement reduïts, amb un origen d’energia neta i feta al costat de casa. De proximitat. Això va començar amb unes grans expectatives i és veritat que el ritme de desplegament és bastant més lent del que nosaltres hauríem volgut. Amb l’Església no, però amb les comercialitzadores d’energia hem topat. No és fàcil, és el preu de ser els primers, però ens n’estem sortint i avui ja tenim prop de 150 persones connectades.