El barretinaire lúcid

«Algun cop m'han dit barretinaire, i què? Mostrar-nos vulnerables a aquest tipus d'atacs primaris ens fa vulnerables.» Qui afirma això és el cap del departament d'Estudis Ibèrics i Llatinoamericans de la universitat nord-americana de Stanford. Joan Ramon Resina (Barcelona, 1956) va ser divendres a la UdG per pronunciar la conferència L'angle mort de la memòria històrica: la repressió de Catalunya en l'imaginari històric espanyol, dins dels seminaris de recerca de l'Institut Eiximenis.

En una exposició de dues hores, va anar molt més enllà d'aquest «angle mort» i va demostrar que la distància (en aquest cas, geogràfica) respecte de l'objecte d'anàlisi (en aquest cas, Catalunya) permet oferir un enfocament desinhibit, lúcid i lliure sobre una realitat nacional, la catalana, sovint tenallada pel prejudici i l'acomplexament intel·lectual.

En la seva reflexió sobre la recuperació de la memòria històrica desmunta uns quants tòpics sobre la matèria. Un: la Guerra Civil s'ha volgut veure com l'avantsala del xoc mundial entre el feixisme i el comunisme, quan en realitat l'objectiu del cop d'estat era posar fi al problema catalán. «Si els nazis van iniciar un procés de germanització per mitjà d'una dessemitització, a Espanya es va buscar una descatalanització de la política i la cultura espanyoles.» Aquesta comparació, el professor de Stanford, la va portar més enllà amb contundència: «En absència dels jueus, el paper de boc expiatori en la construcció del feixisme espanyol el fan els catalans.» Una posició que no és exclusiva, segons sosté, de l'extrema dreta: «Entre dreta i esquerra a Espanya hi ha diferències sobre models de règim, no pas sobre l'anticatalanisme.»

La segona convenció que va rebatre és la centralitat de la Guerra Civil. «La Guerra Civil és una memòria pantalla, perquè concentrant la memòria en un moment molt breu de la història s'oculten processos de llarg abast, com la brutalitat de l'assimilació per part de Castella de la Corona d'Aragó.»

Finalment, va qüestionar els resultats de les polítiques actuals de memòria, basades en el pacte de silenci de la transició, en la privatització del dolor durant massa temps i un intent «d'equilibrar les balances emocionals». «És difícil construir un discurs comú sobre el passat mantenint la impunitat d'una de les parts», va sentenciar Resina, que va regalar a un auditori, reduït però selecte, un bon arsenal de frases provocatives per estimular la reflexió. Unes quantes mostres: «Franco va guanyar la guerra, però el comunisme va obtenir la victòria ideològica.» «Mai cap minoria ha estat oprimida sense la complicitat de la gran majoria. Quina part de culpa té l'espectador en el destí de la víctima?»

En l'intercanvi d'opinions posterior, Resina (autor de llibres imprescindibles com Barcelona's vocation of modernity i El postnacionalisme en el mapa global), va defensar la necessitat d'internacionalitzar el cas català, amb un avís per a navegants: «Pensar-se que l'espanyol és una llengua per anar pel món és una prova que conservem la marca de l'esclau. No dominar l'anglès ens fa perdedors.»