Triomfar pòstumament

Catalunya ha oblidat sovint aquells artistes que han treballat fora del país. Alguns han obtingut un reconeixement tardà o han estat redescoberts pòstumament, com el cas del fotògraf Josep Maria Cañellas, establert a París a principi del segle XX, i Josep Alemany, que visqué als EUA i que Adelina Moya presentà a Caixaforum el 2004.

La Sala Dalmau de Barcelona presenta una trentena de fotografies de Josep Alemany (Blanes, 1895 - Provincetown,1951), contemporani d'Alfred Stieglitz, Man Ray i Edward Weston, que després de dedicar-se a l'ensenyament de llengües a la Universitat de Siracusa i al Carnegie Institute of Technology de Pittsburg, s'establí definitivament en aquesta ciutat als anys 30, quan era la seu de la Photographic Society of America. Home culte, d'ideologia nacionalista i republicana, mantingué contactes amb Eugeni d'Ors, Francesc Cambó i Josep Pijoan i col·laborà a La Veu de Catalunya. Coneixedor de l'avantguarda internacional als EUA dels anys 20 i 30, les seves fotografies reflecteixen una mirada moderna, de picats i contrapicats, fragments de paisatge que esdevenen abstracció, aïllament d'objectes dins els paràmetres del surrealisme. Des de fa uns anys, és freqüent veure fotografies d'Alemany a Paris Photo o en galeries comercials.

El mandat polític de situar la fotografia catalana al MNAC des d'un punt de vista patrimonial i nacional és el millor que podia passar. Ara bé, caldrà marcar criteris i ser just amb la contribució dels nostres creadors. La generació de fotògrafs dels anys 70 ha de ser rescatada; cap museu l'ha pres com a patrimoni seriós. El discurs dins d'aquest museu pel que fa al segle XX arrossega la mirada d'una burgesia que encara defensa els seus símbols de classe sota la pàtina del temps. Des dels 70 l'art ha trencat aquestes barreres i no es pot seguir defensant un discurs artístic des d'un únic punt de vista.