Clàssics
Xavier Coromina
Plutarc i els savis d'estar per casa
Hi ha escriptors que, sense ser excepcionals, exerceixen una atracció permanent; i Plutarc n'és un. Llegir-lo, encarar-s'hi, sempre és un estímul agradable. S'agafi per on s'agafi; en aquest cas, agafant-lo des de l'experiència d'uns quants governants incompetents i, sobretot, d'un eixam d'ignorants llançats a la gestió de la cosa pública amb el pes d'uns vicis que aquest llibret deliciós els podria haver llevat abans d'aclofar-nos. Si l'haguessin pogut llegir, és clar, que l'escola de la política no sembla pas passar pel mestratge de la intel·ligència.
“La justícia és la finalitat de la llei, i la llei és el treball de qui governa, i [...] el governant que [...] manté la justícia estableix [...] un reflex resplendent de [...] la raó [...] tot sostenint la intel·ligència i no pas el ceptre ni el llamp ni el trident”, llegim a manera de conclusió d'allò que Plutarc entén com a política: “promoure sempre la concòrdia i la bona entesa entre els ciutadans i extirpar els conflictes, les desavinences i tota malvolença”.
Partint de la premissa que “a la base de l'activitat política hi ha d'haver [...] una determinació basada en el bon judici i el raonament, i no pas en un rampell provocat per un buit afany de glòria o un cert gust per la confrontació, o pel fet de no tenir res més a què dedicar-se”, Plutarc desgrana tots els consells que la seva experiència i observació li permeten adreçar a un jove interessat en el seu mestratge. Perquè aquests Consells sobre política no són sinó un manual ple d'exemples destinats a complaure la petició d'un aprenent prou honest i humil per demanar consell abans de llançar-se a la palestra.
Seixanta anys d'experiència
Al moment de donar-los, Plutarc tenia cap a seixanta anys i força experiència. Havia desenvolupat prou càrrecs dins de l'organigrama de la província romana de Grècia per poder comptar amb els resultats d'aplicar-los i, sobretot, coneixia de primera mà les conseqüències dels actes dels grans personatges de les polítiques gregues i romanes anteriors a la seva època, perquè estava redactant l'obra amb què atrauria els lectors que li eren coetanis i els que, llegint-lo, li som contemporanis, ai las, al cap de 20 segles: les Vides paral·leles.
Rigorosament traduïdes –i una mica encarcarades, a ulls d'avui– per Carles Riba a la col·lecció de la Fundació Bernat Metge, aquelles biografies dels grans estadistes clàssics forneixen un bon gruix dels exemples amb què el mestre demostra la utilitat dels seus consells en capitulets tan significatius com: Com dominar el caràcter dels governants, La vida privada del polític és important, Característiques del discurs polític, Els inicis a la vida política, Concedir favors, Odis i enemistats, Com crear confiança en les mesures que es volen adoptar, Convé mostrar-se líder, però alhora complaure els qui realment manen, Cal donar la cara quan hi ha un incompetent en algun càrrec, Saber cedir quan cal, Sobre l'afany de riqueses, Les virtuts de l'autèntic home d'estat.
Ja es veu que va al gra, més a la manera d'aquell breviari de campanya electoral que gairebé cent anys abans Quint Tuli Ciceró havia fet arribar al seu germà gran Marc, l'orador, quan es postulava al consolat romà, que no pas a la manera del tractat Dels beneficis, en què Sèneca instrueix a bastament el polític en l'art de la intenció i de la conveniència.
Tots dos llibres a l'abast també de qualsevol aspirant a deixar, amb la memòria del seu pas per la gestió de la cosa pública catalana, un testimoni que, a falta de volada, ajudés, si més no, a ennoblir una mica l'habitual mediocritat que ens governa.
Més enllà, “¿Quina mena de poder és aquell que el simple decret d'un procònsol pot anul·lar i transferir a algú altre?”, com posa en relleu, també, en un pròleg magnífic, d'una didàctica que vindica les grans classes d'institut, la professora Montserrat Nogueras, traductora d'aquest llibre excel·lent i desgraciadament imprescindible, encara.
