Novel·la
Òscar Montferrer
Morts com a excusa
és fa forta en la descripció de fenòmens socials
Camilla Läckberg és una de les escriptores nòrdiques –branca sueca– que, ara com ara, fa fortuna en el món editorial. Les seves novel·les es vessen al català des del 2009: una aquell any, dues el 2010 i dues el 2011. L'ombra de la sirena és la sisena que es posa a l'abast del públic lector quadribarrat, part del qual li manté una certa fidelitat. N'hi ha quatre més que esperen traducció i publicació.
Com en els títols anteriors, la Läckberg empra els serveis dels seus personatges de referència, l'escriptora Erica Falck i el seu espòs, el policia Patrick Heldström, tot i que seria del tot agosarat qualificar-los de protagonistes d'aquesta proposta coral en què la lleu trama de to tènuement policial no deixa de ser poca cosa més que una excusa.
L'ombra de la sirena combina dos relats. Un d'ells, amb poca presència física, arrenca en un passat imprecís i té com a funció fonamental donar suport al relat principal. L'autora empra la lletra cursiva a l'hora d'atorgar-li una identitat que ajudi a emmascarar la seva absoluta condició d'element prescindible. L'altre, el de veritat, inclou unes morts –poques–, unes amenaces ambigües –escrites a mà amb lletra elegant– i una mena de retrat coral de la societat sueca, representada en els personatges que fan de crosses a la narrativa de la Läckberg.
Considerar aquesta novel·la de l'autora sueca com a part del gènere policial és una exageració. Relacionar-la amb la novel·la negra és un acte de follia extrema que només es pot cometre en nom de les necessitats de la màrqueting. Sí que és cert que hi apareixen personatges que fan de policies, però, atesa la feina que fan i com la fan, se'ls podria haver adscrit a qualsevol altre gremi. Són, més que cap altra cosa, la demostració que els interessos de l'escriptora en aquesta novel·la se situen fora del gènere en què se l'adscriu. Si se l'avalua amb una certa fredor, la peripècia del duet tècnicament protagonista se situa tan a prop del disbarat que, a més de ser directament no creïble, permet dubtar de la seriositat de la proposta.
L'ombra de la sirena, a canvi, sí que és fa forta en la –per dir-ho d'alguna manera– descripció de fenòmens socials i, en això, manté un intens parentiu amb moltes altres obres de producció nòrdica, que recorren ara sí, ara també a les complexitats de la vida familiar com a suplement vitamínic de les històries que expliquen. Com a exemple, hi ha una gran quantitat de pàgines en què el tema principal el constitueixen els fills i les filles. També hi tenen lloc anàlisis sobre la vida en parella, sobre la condició de la dona en una societat tenyida de masclisme, sobre la naturalesa de les sempre complicades relacions sentimentals... És això el que ajuda a pensar que, a l'hora d'explicar al món les seves idees, l'escriptora sueca s'empara en la tradició novel·lística de la sang i el fetge per fer-la servir com a trampolí amb finalitats comercials.
Les coses de la vida a Suècia –segons la Läckberg– sí que són els temes forts en la novel·la i l'autora demostra la seva indiscutible habilitat com a narradora quan juga amb ells i en gradua la presència en les prop de les cinc-centes pàgines de L'ombra de la sirena. El text decebrà profundament el lector que hi busqui una història policial amb cap i peus –no la trobarà– i satisfarà aquells que s'hi apropin amb ganes de llegir unes quantes hores sense cap altra voluntat que passar una estona distrets i/o distretes.