Correcte i ensucrat

Exquisidament professional i correcte. És el més positiu que es pot dir fent referència al concert que va oferir el cantant i compositor nord-americà Michael Bolton divendres passat al Cap Roig. També es pot titllar d'exquisidament ensucrat, però la seva música, la que ell composa i interpreta, ja ho és i, com va quedar en evidència divendres, té una respectable quantitat de seguidors, molts dels quals armats amb càmeres fotogràfiques o mòbils amb flaix, que no tenien cap mirament a utilitzar, tot i estar prohibit. Algun dia, algun artista es plantarà i els plantarà. Quan Bolton interpreta els seus propis temes, la majoria balades –soft-rock és una etiqueta que queda bé tractant-se de cançó lleugera–, té tendència a fer-los sonar tots iguals, caient en la monotonia, com el fil musical. Els millors moments del concert del cantant de veu rogallosa van arribar quan la seva banda tocava en solitari, especialment el saxofonista, i quan va interpretar temes de Sinatra, però no pels mèrits del cantant, sinó pel de les cançons, clàssics com Fly me to the moon, New York, New York, That's life o For once in my life. S'ha de tenir molt mala traça per fer-los sonar malament, i aquest no és el cas. Els moments més ridículs: quan va interpretar la ja desgastada ària Nessun dorma per a desesperació dels puristes, per molt que hagi actuat amb Luciano Pavarotti –va ser com si Bonie Tyler intentés interpretar O mio bambino caro, també de Puccini, emulant Maria Callas– i quan va aparèixer literalment entre el públic custodiat per sis (!) guardaespatlles; devia ser perquè, com tothom sap, el públic del Cap Roig és molt sanguinari i es menja els artistes amb patates.