Històric

Molts diran que el títol d'aquesta crònica és una exageració: que de l'adjectiu històric se n'abusa tant com de mític i altres en la mateixa línia hiperbòlica. Però calia ser divendres a Cap Roig per entendre que aquesta vegada sí que estàvem vivint un fet realment històric. Mentre a Benicàssim el fort vent obligava a suspendre bona part dels concerts d'aquella nit, al Festival Jardins de Cap Roig es produïa un altre tipus de vendaval molt menys perjudicial: en un festival de consolidada tradició mainstream –anglicisme que s'utilitza per definir, en música, les opcions «per a tots els públics»–, triomfava un grup sorgit de l'escena independent i crescut en escenaris que tenen molt poca cosa a veure amb l'esplendor del jardí botànic de Caixa Girona. En realitat, Facto Delafé y Las Flores Azules, tot i partir d'un gènere aparentment incòmode com el hip-hop –això sí, manipulat i distorsionat fins a deixar-lo gairebé irrecognoscible al marge de signes d'identitat com ara els recitats i les bases–, ja han fet algunes incursions prèvies en altres territoris que, fa uns anys, podien resultar quimèrics per a un grup de les seves característiques: posar música a un anunci d'El Corte Inglés o a la pel·lícula més comercial de Bigas Luna (La Juani) o tocar al Palau de la Música Catalana. El següent pas natural podia ser provar sort en un festival d'estiu tan heterogeni, però aparentment també tan llunyà en termes musicals, estètics i gairebé socials, com el de Cap Roig. S'ha de lloar la iniciativa de la direcció del festival de convidar un grup com aquest, amb un marge de risc evident respecte al seu públic habitual. Al final, va ser una aposta guanyadora per a totes les parts implicades. Poques vegades s'ha vist a Cap Roig una resposta del públic tan apassionada –sí, és cert que el grup tenia el suport de familiars, amics i fans acèrrims, però això no explica el ple gairebé absolut– i encara menys uns músics tan feliços de ser-hi. «Genial!», cridava l'Helena davant dels cors del públic. Fins i tot, es van permetre fer conya amb el fet de compartir cartell amb Julio Iglesias o amb la possibilitat que el públic pogués aixecar-se de les cadires per ballar («El director del festival ens ha dit que podeu fer-ho»), però agraint alhora l'immens regal que els ha fet Cap Roig permetent que obrin la seva música a noves realitats. A canvi, el grup –amb Mazoni com a teloner, per completar brillantment dues hores d'espectacle– va oferir un concert impecable, amb el trio base, dos vents, dos violins, una guitarra elèctrica i tres coristes: onze músics que divendres van fer història a Cap Roig. Ara el festival ha de decidir si manté oberta aquesta línia. Què tal Los Planetas, l'any vinent? (I per què no?)