Un ‘outsider' deliberat

Miquel Alzueta (Barcelona, 1956) és un galerista que no encaixa en el model tradicional català, potser perquè els seus inicis emprenedors es troben en el camp de la literatura. Va ser un dels impulsors de l'editorial Columna. Com a galerista, té sala a Barcelona (Sèneca, 9-11, amb una entrada de ciència-ficció vintage) i un espai a Casavells, al Baix Empordà. Fins ara ha combinat l'art amb el disseny i el mobiliari de firma. I no ha fet exposicions periòdiques, a la manera de la majoria de galeries. “Com que no combrego amb les normes generals del sector, actuo de manera diferent”, explica

Ha estat una mena de creuament entre el marxant i el galerista. La seva manera de fer és tenir un grup petit i seleccionat d'artistes amb els quals manté una relació de molta proximitat, “íntima”, diu ell (Miguel Macaya, Regina Giménez, Gabriel, Manolo Ballesteros, Matias Krahn...). Per setembre prepara un nou gir al seu plantejament galerístic. Serà una transformació de l'espai físic i també un canvi conceptual. Deixarà l'arquitectura i el disseny i apostarà, conservant els autors que ara té, per una nova fornada de creadors joves, molts artistes locals que s'han format a l'estranger, i també autor de fora. Una generació que haurà de fascinar els nous col·leccionistes, que encara estan per aparèixer i substituiran els que ara han fet marxa enrere. “El col·leccionista, com el lector, no existeix. A qui em dirigeixo és a la persona que busca la tendència del seu temps.” Aquesta és la idea que té de la seva feina: connectar la gent amb l'art del seu temps. Per aconseguir-ho de manera generalitzada, Alzueta creu que el món de les galeries ha de canviar. “No hi ha altra via que la internacionalització. Ser un artista de Barcelona o de Madrid, no té futur. Cal obrir finestres.” En aquest sentit pensa que el paper de la crítica, dels museus i de les sales d'art ha de redefinir-se, però en la direcció de saber trobar la connexió entre l'art contemporani i el públic. Pel que fa al teixit galerístic català, el considera molt feble perquè té difícil aconseguir la connexió equilibrada entre la creació local i la internacional. “Aquí no tenim una indústria cultural de debò. Les galeries internacionals que mouen el mercat de l'art tenen delegacions a totes les grans ciutats.”