Sensualisme i mobilitat

Judith Viz­carra ha avançat en la seva tècnica del retrat, a mig camí entre el sur­re­a­lisme pri­mi­geni i les lec­tu­res del movi­ment a través del vide­o­art que tant van ins­pi­rar Bill Viola. Lluny de tendències i de lec­tu­res esbi­ai­xa­des de la rea­li­tat, Viz­carra mani­festa ober­ta­ment que, amb 35 anys dedi­cada al retrat comer­cial, fa una dècada va deci­dir dedi­car el seu tre­ball artístic al tema de les dones: “Les raons les podem tro­bar en la man­cança de la mirada de la dona en el món de la cul­tura, les arts, l'eco­no­mia, la política i també en el sexe, tot en el pre­sent té un refe­rent androcèntric. Crec que és neces­sari per acon­se­guir soci­e­tats més equi­li­bra­des aquesta mirada absent, obvi­ada. Només amb la recerca d'aquest equi­li­bri gau­di­rem de la mirada i la manera d'enten­dre el món amb res­pecte als dife­rents gèneres.”

Un pas més en aquesta recerca és l'expo­sició que pre­senta fins a mit­jan maig a la gale­ria Alex Telese, del car­rer de la Palla 11, al cen­tre de Bar­ce­lona. En la breu mos­tra ha insis­tit en una lec­tura femi­nista, amb caràcter, desin­hi­bida i moderna de temes com la sexu­a­li­tat o les ampu­ta­ci­ons com a con­seqüència dels tumors de pit. Judith Viz­carra va ser valenta en l'expo­sició d'aquesta xacra, gai­rebé clan­des­tina en el cos de les dones, dotant la seva obra d'un con­tin­gut ideològic i pragmàtic. Quan li pre­gunto pel femi­nisme, res­pon sense ambigüitats: “Si la lec­tura femi­nista vol dir tre­ba­llar amb la recerca de tot a l'expo­sat, sí, exis­teix una lec­tura femi­nista. Per­so­nal­ment intento nodrir-me de dife­rents pen­sa­ments de dones i homes, però no forçosa­ment d'un femi­nisme tan­cat, he tro­bat mol­tes con­tra­dic­ci­ons en els femi­nis­mes tra­di­ci­o­nals, m'interessa la recerca a través de les meves pròpies vivències i l'obser­vació de l'entorn quo­tidià més pro­per.”

La seva lec­tura ha estat a través del retrat, por­tat fins a les últi­mes cir­cumstàncies, des del tema esmen­tat de les ampu­ta­ci­ons a una revi­si­tació del bar­roc, font ins­pi­ra­dora encara ara de molts artis­tes actu­als. Sobre el retrat, la fotògrafa afirma que sem­pre ha tre­ba­llat amb el retrat i, els últims anys, amb l'auto­re­trat, des d'una neces­si­tat pro­funda. “M'agra­den les per­so­nes, els cos­sos des­pu­llats, tant el d'un nen com el d'un avi, és quan som nosal­tres matei­xos. En la pell que ens cobreix exis­tei­xen, com un mapa, totes les emprem­tes de les nos­tres vivències, aquí som un lli­bre obert. Encara que podem dis­fres­sar, tant amb les noves tec­no­lo­gies com amb la roba, les apa­ren­ces, etc., els ulls d'una per­sona no poden enga­nyar mai.”

D'aquesta curi­o­si­tat sor­gei­xen infi­ni­tat d'experiències sobre el propi cos i la sen­su­a­li­tat, una sexu­a­li­tat des­pu­llada, però mai hos­til. La referència a la pin­tura és evi­dent, però no única. Va col·labo­rar amb Beneyto, té els ulls posats en Viola i Fran­cis Bacon, però també en Man Ray, Fritz Lang i Car­tier Bres­son: “Es pos­si­ble que exis­teixi una con­nexió amb la pin­tura, el meu tre­ball en cap cas deixa de tenir en compte l'estètica. Els pin­tors van ser els pri­mers retra­tis­tes de la història; a ells devem aquesta per­cepció i sen­si­bi­li­tat res­pecte de la llum i la com­po­sició. Que reco­ne­gui que les meves foto­gra­fies vagin a la recerca d'una estètica no vol dir que em senti enca­se­llada a uns valors estètics tra­di­ci­o­nals. Crec que defi­nir la bellesa i ano­me­nar els límits és per­so­nal. Els refe­rents de la pin­tura són en relació amb artis­tes que des­car­nen la rea­li­tat, que fugen de l'este­ti­cisme, ense­nyant la bellesa més pura, la que parla a través de la seva ànima i no deixa ningú indi­fe­rent”. La per­so­na­li­tat de Viz­carra l'ha fet evo­lu­ci­o­nar sense mos­trar-se cofo­ista ni repe­tir clixés. Ella mateixa sor­geix d'una ins­tantània, eva­nes­cent i dura, com un flaix de memòria.