cultura

Crítica

òpera

Sexe i poder

La crítica a les intrigues val per a tota època, incloent-hi l'actual

Per fi, després de les pas­ti­lles Verdi, han començat les repre­sen­ta­ci­ons operísti­ques al Liceu,i també per fi, pas­sats més de 300 anys d'ençà la seva estrena a Venècia, hi ha arri­bat Agrip­pina, una mena de comèdia punyent sobre l'ambició de poder com­posta per Händel als 24 anys amb un lli­bret afi­lat i ben cons­truït escrit pel car­de­nal (i empre­sari tea­tral) Vin­cenzo Gri­mani. Diuen que, en abor­dar les llui­tes pel poder a la Roma de l'època de Claudi i Neró –però també d'Agrip­pina i Pop­pea, que, de fet, són les rei­nes de la funció esmo­lant les seves armes sexu­als–, Gri­mani pen­sava en les intri­gues de la cort pon­tifícia, tot i que aquest no era pre­ci­sa­ment un uni­vers femení. També pot con­si­de­rar-se que David McVi­car ha pen­sat en la manca d'escrúpols dels pode­ro­sos actu­als –així, doncs, sobre­tot en els grans finan­cers– per posar en escena Agrip­pina. Ara bé, con­tra­di­ent de pas­sada la pro­pa­ganda del Liceu que esta­bleix paral·lelis­mes entre aquesta òpera i aque­lles sèries dels vui­tanta (Dallas, Dinas­tia, etc.) sobre la cobe­jança i les llui­tes intes­ti­nes de famílies pode­ro­ses, el direc­tor escocès ha afir­mat que el seu mun­tatge no és una actu­a­lit­zació lite­ral de l'obra, sinó una hipòtesi –que con­vida a la ima­gi­nació de l'espec­ta­dor per com­ple­tar-la– sobre com seria el món si l'imperi Romà no hagués des­a­pa­re­gut.

Tan­ma­teix, si el paral·lelisme forçat amb tals sèries fins i tot és demodé, no sé per què cal ima­gi­nar com seria el món encara sota l'imperi Romà. De fet, el que fa pre­sent el mun­tatge de McVi­car és que, des­a­pa­re­gut aquell imperi, la mateixa ambició de poder ha anat reno­vant les seves intri­gues en totes les èpoques i sota diver­sos impe­ris. Des d'aquest punt de vista, la pro­posta val per a tota època, inclo­ent-hi l'actual. D'aquí, el sen­tit que, abans de retor­nar a les seves tom­bes al final del mun­tatge, els per­so­nat­ges es reen­car­nin en un món sem­blant al nos­tre.

El cas és que la pro­posta de McVi­car –que abans va dur al Liceu dos excel·lents mun­tat­ges rela­tius a Manon, de Mas­se­net, i Adri­ana Lecouv­reur, de Cilea– fun­ci­ona pel que fa al con­cepte i també s'ha de reconèixer que la trans­po­sició d'algu­nes esce­nes té uns efec­tes bri­llants. Però hi ha una mate­ri­a­lit­zació del con­cepte –o posem-hi que són detalls– que plan­teja alguns dub­tes: s'entén que una gran escala sim­bo­litzi l'ascens al poder, però es crea una deco­ració pesant i fins lletja; també s'entén que el sexe sigui un ins­tru­ment per arri­bar al poder, però no sé si cal que es remar­qui amb una ges­tu­a­li­tat gro­llera i rei­te­ra­tiva, i s'ha de cele­brar que vul­gui fer-se pre­sent que Händel (i bona part del vibrant bar­roc) és balla­ble, però, mudant el jardí de Pop­pea en un bar de copes, la core­o­gra­fia que ho pretén il·lus­trar és força penosa.

En tot cas, sota la direcció musi­cal d'Harry Bickett, l'obra de Händel va estar ben ser­vida per la reduïda for­mació bar­roca de l'Orques­tra del Liceu. I, de totes totes, sobre­tot cal remar­car el duel inter­pre­ta­tiu d'har­pies entre la tre­menda Agrip­pina, que va parir i pro­te­gir Neró –la mez­zo­so­prano Sarah Con­nolly, una veu esplèndida i una forta presència escènica que fa pen­sar en l'efecte que crea Anje­lica Hus­ton en pan­ta­lla–, i la trepa Pop­pea, que assu­meix mera­ve­llo­sa­ment la soprano Dani­e­lle de Niese en el seu gran debut al Liceu.

‘Agrippina', de Händel
Director musical: Harry Bicket. Director d'escena: David McVicar
Gran Teatre del Liceu, 16 de novembre


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.