Sexe i poder al Liceu

“Show must go on”, que diria Freddie Mercury. Malgrat la crisi i la delicada situació al Liceu (amb nou director gerent, Roger Guasch, però cap d'artístic), la temporada operística engega a tot drap amb l'estrena, aquest dissabte, d'una de les òperes més belles de Händel, Agrippina (1709). “És una obra de joventut basada en un text sensacional i amb més àries que qualsevol altra òpera seva”, es fregava les mans el director artístic en funcions Joan Matabosch, ahir durant la presentació del títol. I les lloances no es van acabar aquí. El director musical, Harry Bicket, va assenyalar que és “la primera obra mestra de Händel”, una peça escrita sota la influència del que va ser mestre del compositor alemany, Reinhard Keiser, un “geni creant òperes populars amb melodies enganxoses adreçades al gran públic”. Pel que fa a Agrippina, que s'alimenta dels tastets que Händel va fer arran del seu viatge a Itàlia el 1706, Bicket la defineix com “una successió constant de tragèdia i comèdia, amb canvis ràpids d'estil per adaptar-se tothora a les necessitats del llibret”.

El director d'escena, David McVicar, que torna al Liceu després d'Adriana Lecouvreur (2011-12), apunta que es tracta, per damunt de tot, d'una comèdia: “És cínica, escabrosa, rabelaisiana, popular i política, tot plegat dins la millor tradició veneciana.” La proposta escènica (estrenada el 1999 al Théâtre de la Monnaie de París), pretén respondre a la pregunta: “Què passaria si l'Imperi Romà no s'hagués acabat?” Més enllà de l'actualització, doncs, McVicar ha intentat apropar aquesta història de sexe i poder –que protagonitzen els emperadors Agrippina i Claudi, amb Nerone, el fill d'Agrippina, i Poppea, l'amant del general Ottone– utilitzant un recurs típic del segle XVIII: vestir els cantants com el públic, però de manera “més exagerada”. “És una versió propera al musical, amb coreografia, és un espectacle que impacta el públic”, resumeix McVicar. A nivell escenogràfic John Macfarlane ha treballat amb una sèrie de símbols, com ara el teló, que apareix en tres versions diferents, i unes escales grogues que duen al tron, “metàfora del poder i del món de l'empresa i els negocis”.

La mezzosoprano Sarah Connolly encarna Agrippina: “No hi ha cap altre paper de Händel que exigeixi tant que atreguis el públic.” Connolly, que torna al Liceu després del seu debut la temporada 2008-09 amb L'incoronazione di Poppea, de Monteverdi, diu que s'ha inspirat parcialment en Anjelica Huston en el paper que interpreta a la pel·lícula La maledicció de les bruixes, “una barreja de sexualitat, humor i seguretat en si mateixa”.

L'altra rol femení, Poppea, el cantarà l'australiana Danielle de Niese, que debuta al Liceu. “És ben bé una trepa social, però Händel, que sentia fascinació pels personatges dolents, es cuida prou d'oferir-los l'oportunitat d'explicar-se”. Què te en comú amb Agrippina? “Són dos personatges totalment amorals”, respon rient Connolly. “Les dues estan ficades en la gran batalla entre l'amor i el poder i Poppea no vol renunciar a cap dels dos”, afegeix de Niese. A l'hora d'inspirar-se, la soprano australiana explica que ha seguit les indicacions del director d'escena, de qui ha lloat el treball: “M'ha ajudat molt perquè és un actor i et mostra el que vol”.

El tenor David Daniels cantarà per primer cop el paper d'Otonne, que està enamorat bojament de Poppea: “És curiós perquè a nivell musical és molt líric, malgrat ser un soldat.” En tot cas, considera que aquí el paper d'Otonne és “més fort”, que a L'incoronazzione..., on apareix “més feble i inconsistent”.