Fanny Ardant, seductora

Ningú no posa en dubte que quan Fanny Ardant va rodar La femme d'à côté al costat de Gérard Depardieu i sota la mirada del seu espòs François Truffaut, era una gran seductora. Fanny Ardant tenia una clara elegància en els gestos i sabia enamorar la càmera amb la forta presència de la seva mirada. En aquell moment, Fanny Ardant tenia 33 anys. Ara, l'actiu té 64 anys, continua essent un punt de referència indiscutible del cinema francès, ha estat condecorada pels Cèsar i continua essent admirada. Ara, la cineasta Marion Vernoux a Mis días felices decideix oferir-li el paper que tota actriu de la seva edat desitjaria, si no fos perquè implica que automàticament posa a prova la seva capacitat de seducció.

Fanny Ardant hi interpreta el paper d'una dona jubilada, que s'inscriu en una mena de club on es desenvolupen activitats per a la gent de la tercera edat. Allà coneixerà un jove monitor de qui s'enamorarà i amb qui viu una forta i intensa relació amorosa. La gran qüestió de la pel·lícula radica a saber si Fanny Ardant pot ser capaç de seduir, de crear un erotisme al seu voltant i de fer creïble la seva relació amb un jove que té trenta anys menys que ella. La veritat és que allò que sorprèn més de Mis días felices és la capacitat que té l'actriu per superar la prova. Es tracta, però, d'una pel·lícula que més enllà del personatge de Fanny Ardant té poca cosa a oferir-nos. La història cau en els llocs comuns. Marion Vernoux vol donar-li un to hedonista que és molt d'agrair, però no pot evitar un cert costumisme de via estreta. La descripció de les activitats que es duen a terme en el club dels jubilats i la relació d'amistat entre els seus membres té molt poca gràcia i sembla frenar l'elegància que tenen els primers moments amorosos.