Art

surrealisme. literari

daVid castillo

Ni ‘Avida Dollars', ni franquista

La lectura de la seva extensa obra escrita trenca alguns dels tòpics que el mateix artista es va encarregar de potenciar. Dalí va saber superar la llufa que li va penjar André Breton, un estalinista que va aconseguir expulsar tothom del surrealisme

Molts tòpics s'hauran de trencar per recuperar la figura de Dalí com a un dels principals artistes que va donar el segle XX, molts tòpics sovint incrementats per ell mateix, que es reia de tothom mentre es reia d'ell mateix. Establir una imatge del pintor sense partir d'unes premisses clares només ens portarà a repetir una imatge falsa i estereotipada, que no li fa justícia. Per començar, la del fariseu i l'avariciós. Quan André Breton li va penjar la llufa d'Avida Dollars, jugant també amb l'anagrama del seu nom, només s'equivocava. Dalí no era un avariciós perquè no en tenia ni idea de diners. L'única cosa que li provocaven era por. En el llibre de converses que vaig publicar amb Pepín Bello, amic personal de l'artista des dels temps adolescents a la Residencia de Estudiantes madrilenya, Bello explicava que Dalí no sabia ni comptar les monedes ni llegir l'hora del rellotge. Era incapaç ni d'entrar en una botiga per comprar una pastilla de sabó. Sobre la lectura de l'hora ens quedaran els seus rellotges regalimant per la superfície, prova fefaent de la seva concepció del temps, però sobre l'economia només prevaldran els tòpics i l'insult de Breton, que, com se sap, era un estalinista que expulsava la gent del moviment surrealista com si fos un partit marxista ultraortodox. Dalí no va ser l'únic i el moviment surrealista va acabar tenint més expulsats que membres actius. Hi ha qui diu que, si hagués pogut, Breton s'hauria expulsat a ell mateix. Incidiré més en la qüestió monetària perquè Dalí va ser una persona generosa amb tothom que se li va acostar. I gens desconfiada, perquè va fer milionaris una bona pila d'oportunistes, que el van explotar com una mina d'or, conscients de la seva fragilitat en aspectes com l'econòmic. Dalí era un savi en moltes coses, un curiós de mena, però no un avar. Recordo que, gràcies a les gestions de l'enyorat JIM (Joan Illa Morella), llogava uns autobusos des de la cantonada del cinema Comèdia del passeig de Gràcia amb Gran Via per anar-lo a veure. Allà ens reuníem tota l'avantguarda desesperada i desesperant de l'època, dirigits per cervells com Joan Ponç o Beneyto. El conductor sovint ens havia de cridar l'atenció perquè l'excursió tenia múltiples viatges. En una ocasió, Dalí ens va sortir a saludar, i el primer que va dir és que li paguéssim la quantitat simbòlica d'un duro perquè ningú no entrava a la fundació sense pagar. Era una broma més, que el bo del JIM va solucionar després d'una conversa absurda amb l'artista. Sobre altres equívocs també podríem trencar especulacions, sobretot en la relació amb el franquisme. Com altres cèlebres genis surrealistes (amb Marcel Duchamp al capdavant), Dalí no podia viure lluny de l'Empordà. I en aquells anys manava qui manava i manava com manava, és a dir, sense contemplacions. Per aconseguir el clima de llibertat de què disfrutava –que no era precisament escassa–, el pintor va fer, de cara a la galeria, una sèrie de boutades, algunes prou lamentables com les declaracions sobre la pena de mort a Puig Antich, però van ser errors de càlcul, que van provocar-li més maldecaps que beneficis. Dalí tenia una relació malaltissa amb el poder perquè era un anarquista de soca-rel –va estar tancat a la presó de Figueres quan era jove–, tal com es va encarregar de manifestar en més d'una ocasió en les seves declaracions mediàtiques, que servien per épater i donar arguments als dogmàtics esquerranistes o tradicionalistes, que formen part de la mateixa confraria. Expulsat del grup surrealista per una trivialitat amb unes aparicions de Lenin sobre el teclat d'un piano, Dalí va saber defensar-se posteriorment de Franco a través del rebuig dels comunistes, compartit no només per la gent d'ideologies reaccionàries. Amb Franco no s'hi jugava i l'artista ho sabia perfectament perquè li tenia terror.

Una aproximació a la seva obra teòrica ens obrirà les lectures d'aquest creador, no només d'una singularitat extraordinària sinó d'una profunditat abassegadora. Els exercicis d'autoanàlisi són un prodigi, així com la interpretació de Freud, de la pintura clàssica i, fins i tot, d'aspectes científics, on s'hi va esmerçar durant el seu últim període fèrtil. Utilitzant un llenguatge híbrid de diferents llengües –especialment el castellà, el català i el francès–, Dalí ens va acostar divagacions delirants com el mètode paranoicocrític, però també excel·lents apunts sobre Millet que no hauria estat capaç de signar ni Eugeni d'Ors. Va ser precisament D'Ors qui el va introduir al Museu del Prado als anys de la Residencia, però des del primer moment, el jove Dalí ja va superar el mestre des de la mateixa intuïció, així com per la bulímia sobre la tècnica i la història de l'art clàssic. Sabia quins camins s'obrien per la selva i estava disposat a obrir-ne de nous... I ho va aconseguir plenament fins convertir la seva obra en una aventura psicodèlica, que superava àmpliament els marges de les arts plàstiques. Si acabarem associant René Magritte al bombí i al retrat de caspós que li va fer Hugo Claus a Una dolça destrucció, Dalí no es va conformar a ser una figureta al pessebre surrealista sinó que va canviar de dimensió, va mutar, va intentar interpretar Amèrica, es va introduir al món del cinema amb uns decorats extraordinaris i va convertir la seva obra en fetitxe adorat per la població en general, no només pels especialistes. La figura pública, sovint detestable, del mestre contrastava amb la seva cara afable, comprensiva i intel·ligent. El català més conegut del segle XX? I potser el més bo.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.