Una trista odissea

En aquests temps de can­vis, quan sem­bla que la tan llo­ada com negli­gida soci­e­tat civil ha deci­dit pren­dre el timó del seu destí i la nos­tra terra, per fi, comença a albi­rar un horitzó que li per­meti res­pi­rar i viure com més li pla­gui –alli­be­rada del llast d'aquells que des de fa segles han pretès assi­mi­lar-la i dis­sol­dre-la en el magma uni­fi­ca­dor i anor­re­a­dor d'un Estat espa­nyol incapaç d'enten­dre la diferència–, res més adi­ent que recor­dar el desen­vo­lu­pa­ment dels dar­rers dies d'un dels períodes més glo­ri­o­sos i pro­me­te­dors de la nos­tra història: la Cata­lu­nya repu­bli­cana.

Amb més raó, encara, en els nos­tres dies, quan una pro­fusió incon­tro­la­ble de revi­si­o­nis­tes indo­cu­men­tats no tenen altra ambició –ni altra capa­ci­tat, tot cal dir-ho– que anar apro­fun­dint el pou pre­gon de la des­memòria. Aquest pou nefast, curull de llot, que ha engo­lit la rea­li­tat i l'ha con­ver­tit en un mite sense con­sistència, abso­lu­ta­ment apòcrif.

Par­tint d'una visió acrítica que té ben poc fona­ment –per no dir gai­rebé cap–, massa sovint es pre­senta la segona República Espa­nyola com una etapa vir­gi­li­ana, quasi arcàdica, com la gran opor­tu­ni­tat per­duda per a Cata­lu­nya, com aquell temps en el qual ens trobàrem més a prop del que voldríem ésser, d'aque­lla Espa­nya gene­rosa i com­pren­siva que ens adme­tria tal i com som, d'aque­lla quimèrica Espa­nya fede­ra­lit­zant que alguns s'entes­ten irra­ci­o­nal­ment a seguir pro­pug­nant.

Resulta inqüesti­o­na­ble que el règim repu­blicà espa­nyol es pro­po­sava la moder­nit­zació d'un estat anqui­lo­sat i deca­dent, però en l'àmbit naci­o­nal la diferència entre els repu­bli­cans i els auto­a­no­me­nats naci­o­nals eren, a tot esti­rar, de matís. Només cal lle­gir algu­nes de les ano­ta­ci­ons que Manuel Azaña escriví al seu diari l'any 1937 o les referències que fa a la qüestió a La velada de Beni­carló per ado­nar-se'n. Així com algu­nes de les reve­la­do­res decla­ra­ci­ons del seu suc­ces­sor, Juan Negrín, que recull Pelai Pagès a Cataluña en guerra y en revo­lución (1936-1939): “No estic fent la guerra con­tra Franco perquè ens rebroti a Bar­ce­lona un sepa­ra­tisme estúpid i pobletà. De cap manera. Estic fent la guerra per Espa­nya i per a Espa­nya! Per la seva gran­desa i per a la seva gran­desa! S'equi­vo­quen els que supo­sin una altra cosa. No hi ha més que una nació: Espa­nya! […] Abans de con­sen­tir cam­pa­nyes naci­o­na­lis­tes que ens duguin a des­mem­bra­ments, que de cap manera admeto, cedi­ria el pas a Franco sense altra con­dició que la que es des­prengués d'ale­manys i ita­li­ans. En punt a la inte­gri­tat d'Espa­nya sóc irre­duc­ti­ble i la defen­saré dels de fora i dels de dins. La meva posició és abso­luta i no con­sent reduc­ci­ons.”

És en aquest sen­tit, cla­ri­fi­ca­dor i des­mi­ti­fi­ca­dor alhora, que encara que només fos per aquesta raó, cal­dria que celebréssim amb entu­si­asme i rebéssim amb els braços ben oberts, com la pos­si­bi­li­tat de res­ca­ba­lar-nos d'una opor­tu­ni­tat per­duda, de des­co­brir –o de reco­brar, si s'ha tin­gut la for­tuna de lle­gir-lo abans– un tre­sor, aquesta nova edició, pul­cra­ment res­tau­rada, que posi altra vegada a l'abast del públic lec­tor un lli­bre tan magnífic i ino­bli­da­ble com d'Els dar­rers dies de la Cata­lu­nya repu­bli­cana, d'Antoni Rovira i Vir­gili.

Una obra publi­cada per pri­mera vegada l'any 1940 a Bue­nos Aires, per l'Agru­pació d'Ajut a la Cul­tura Cata­lana, d'Edi­ci­ons de la Revista de Cata­lu­nya, ree­di­tada l'any 1976 per Curial Edi­ci­ons Cata­la­nes i l'any 1999, per Edi­ci­ons Proa, però actu­al­ment des­ca­ta­lo­gada, només acces­si­ble en comp­ta­des bibli­o­te­ques públi­ques.

Un lli­bre extra­or­di­nari, tan literària­ment, històrica com humana, on el vice­pre­si­dent pri­mer del Par­la­ment repu­blicà recull les amar­gues vivències que li cor­res­pongué d'expe­ri­men­tar al llarg dels dar­rers deu dies que visqué recu­lant envers la fron­tera fran­cesa per evi­tar la barbàrie repres­siva del fran­quisme. D'aquest règim fei­xista i tota­li­tari que bona part dels seus hereus ideològics es neguen encara en els nos­tres dies a con­dem­nar.

Tan extra­or­di­nari que, mal­grat l'enorme honor que suposa que me'l pro­po­sin, tant de bo no m'hagués cal­gut d'intro­duir. Que no hagués estat neces­sari perquè la colos­sal figura d'Antoni Rovira i Vir­gili fos cone­guda i valo­rada com es mereix. Ni més ni menys com una de les veus més altes de les lle­tres cata­la­nes. Com un autor en majúscu­les, que única­ment l'ensul­si­ada de la Guerra Civil espa­nyola i el con­següent i ani­hi­la­dor “èxode d'un poble” (pàg. 43) que pro­vocà ha impe­dit que segueixi lluint amb una res­plen­dor immar­ces­ci­ble fins als nos­tres dies.

En rea­li­tat, n'hi hau­ria prou amb una sola obra per con­ser­var un lloc d'excepció en el panteó de les plo­mes cata­la­nes: la tan monu­men­tal com esplèndida Història Naci­o­nal de Cata­lu­nya, que només una per­sona que amal­gamés com ell un talent lite­rari de pri­mera cate­go­ria, uns conei­xe­ments històrics ele­vadíssims i una capa­ci­tat de tre­ball pràcti­ca­ment il·limi­tada hau­ria estat capaç de dur a terme.

En qual­se­vol país que es prengués a ell mateix de manera seri­osa, que no con­si­derés la cul­tura com un luxe pres­cin­di­ble, com una mena d'apa­ra­dor folklòric que es mos­tra un dia l'any, per Sant Jordi, gai­rebé com una qüestió d'obi­tu­ari, l'il·lus­tre fill de Tar­ra­gona no tan sols seria cone­gut i reco­ne­gut per tot­hom i arreu, sinó que aquells que es tin­gues­sin per cul­tes podrien repe­tir algun dels paràgrafs dels seus tex­tos com si es tractés del poema mara­ga­llià sobre el Canigó.

Atès que no vivim ni en un món ni en un país ideal, com­pliré encan­tat l'encàrrec que se m'ha fet.

Ho faré par­tint de dues pre­mis­ses essen­ci­als, irre­nun­ci­a­bles. La pri­mera, que res no pot subs­ti­tuir el goig de la lec­tura d'Els dar­rers dies de la Cata­lu­nya repu­bli­cana –i encara menys una breu intro­ducció, per força infe­rior a l'obra que pre­ce­deix–. La segona, que no escriuré ni una sola paraula que pugui pri­var el lec­tor o la lec­tora d'aquest goig ori­gi­nari intrans­fe­ri­ble.

Mal­grat que sigui més malau­ra­da­ment habi­tual que pot­ser no con­vin­dria, segons el meu modest parer, la raó i la funció d'un text d'aquesta mena no ha d'ésser glos­sar-lo o comen­tar-lo ni –encara menys– avançar-lo sinó, per damunt de tot, con­vi­dar a la seva lec­tura.

I con­vi­dar a la seva lec­tura sig­ni­fica, sobre­tot i abans de res, con­vi­dar a la seva des­co­berta. Con­vi­dar els lec­tors i lec­to­res que el vagin des­co­brint tal com l'autor el pensà i escrigué, amb el ritme i les con­di­ci­ons que ell havia cre­gut més adi­ents. Sense des­ve­lar, doncs, abans d'hora res que no sigui abso­lu­ta­ment impres­cin­di­ble. Sug­ge­rir, sí; temp­tar, també, però no pas mos­trar.

El text intro­duc­tori ha de posar-se alhora al ser­vei de l'autor –des­ta­cant les vir­tuts i els encerts de la seva obra– i del lec­tor: per­me­tent que entri verge d'influències, que la tasti sense con­di­ci­o­nants, sense con­no­ta­ci­ons afe­gi­des que puguin fer variar la seva reacció ins­tin­tiva –o el que és el mateix, i més impor­tant, el seu goig lec­tor.

Enlla­mi­nir, doncs, a fi que s'hi sub­mer­geixi ade­le­rat, però sense con­di­ci­o­nar, a fi que l'emoció –i l'emulsió– lec­tora ori­gi­nal no en resti alte­rada.

És per aquesta raó que –assu­mint els ris­cos que una tal decisió com­porta– aquesta intro­ducció avançarà tan poc com sigui pos­si­ble el con­tin­gut del lli­bre, limi­tant igual­ment les trans­crip­ci­ons. Mal­grat una pos­si­ble estra­nyesa ini­cial, sens dubte el lec­tor o lec­tora en sor­ti­ran bene­fi­ci­ats: per més que l'esplèndida obra de Rovira i Vir­gili mereix ésser lle­gida i relle­gida, res no podria subs­ti­tuir la gau­bança única del seu pri­mer con­tacte amb ella.

Com tot el que és impor­tant en la vida, la pri­mera vegada no es pot expli­car –no s'ha d'expli­car–, cal viure-la, direc­ta­ment, ori­ginària­ment, en pròpia per­sona.

Si ho feu així –si acon­se­gueixo acom­pa­nyar-vos sense guiar-vos–, estic ple­na­ment con­vençut que aquesta magnífica i impac­tant obra us cau­sarà una impressió impe­ri­ble, us que­darà mar­cada amb “unes emprem­tes que mai no s'esbor­ra­ran” (pàg. 21), ja que en aquest lli­bre, la satis­facció i el gaudi estan més que garan­tits.

L'autor ens ser­veix les seves experiències dels seus dar­rers dies a Cata­lu­nya –i dels pri­mers a l'exili, de fet– no pas com un diari, sinó com a memòries. Des de la pri­mera línia Rovira i Vir­gili ja ens pre­senta la situ­ació sota un prisma que no pot ésser més diàfan: la sen­sació que tot allò –tot el que s'havia som­niat tant, tots aquells prin­ci­pis i ide­als pels quals s'havia llui­tat tant, tot aquell món renas­cut que llau­ra­ven cada matí amb la rosada nova de l'espe­rança– s'estava aca­bant irre­mis­si­ble­ment. “Tinc la visió claríssima del gran perill immi­nent: la set­mana entrant, l'exèrcit fran­quista serà a Bar­ce­lona.” La gran i pao­rosa fos­cor que ho havia d'engo­lir tot s'acos­tava cada vegada més.

Curi­o­sa­ment, en la seva con­dició d'his­to­ri­a­dor el que més tem és que les tro­pes fei­xis­tes puguin fer la seva entrada a la capi­tal del Prin­ci­pat el 26 de gener, just quan es com­plien 298 anys de la dar­rera gran victòria dels cata­lans davant de l'exèrcit espa­nyol, coman­dat pel marquès de Los Vélez. Per desgràcia, el trans­curs de les jor­na­des aca­ba­rien con­fir­mant la seva pre­mo­nició: Bar­ce­lona fou con­que­rida pels inva­sors fei­xis­tes el 26 de gener. Casu­a­li­tat o volun­tat d'escar­nir? Les hipòtesis són ober­tes, però l'odi dels fran­quis­tes per­met afir­mar que no dei­xa­ven res a l'atzar. Com van demos­trar a bas­ta­ment, no es trac­tava tan sols d'envair la nos­tra terra, sinó de cau­sar el major dolor pos­si­ble, tant físic com moral.

Basant-se en l'estruc­tura d'un die­tari –tot i que, com ja ha adver­tit d'entrada (i veu­rem més enda­vant), pro­fu­sa­ment ampliat i ree­la­bo­rat poques set­ma­nes després, ja a l'exili– l'escrip­tor ens des­criu, jor­nada a jor­nada, i passa a passa, el via­cru­cis inter­mi­na­ble que el dugué tant a ell com a la seva família del paradís anhe­lat i a mig cons­truir que era la Cata­lu­nya repu­bli­cana a l'infern de l'exili. O pot­ser, cal remar­car-ho de bell antuvi, al pur­ga­tori, ja que l'infern de veri­tat no el vis­que­ren tant els polítics i intel·lec­tu­als des­ta­cats d'aquells dies negres sinó, sobre­tot, la resta de defen­sors de la democràcia que dei­xa­ren la salut o la vida damunt l'amarga i gla­cial sorra dels camps de refu­gi­ats fran­ce­sos.

Men­tre lle­gim el lli­bre i assis­tim de pri­mera mà a les seve­res pena­li­tats que pati­ren tant ell com d'altres polítics i per­so­na­li­tats cul­tu­rals, no podem dei­xar de pen­sar que la tragèdia de veri­tat –el des­cens a l'infern de Dant– la sofri­ren la immensa majo­ria dels fidels a la República que hague­ren de ser­vir-se única­ment dels seus migrats o ine­xis­tents mit­jans per des­plaçar-se, quasi tots ells a peu, fins a aque­lla fron­tera que cre­ien sal­va­dora. Vers aque­lla fron­tera ina­bas­ta­ble que els havia d'ofe­rir pro­tecció i con­sol i que els rebé amb les armes a les mans i els con­demnà a pro­var de viure –a sobre­viure o mal­viure, de fet– damunt la sorra de les plat­ges, amun­te­gats com bèsties i envol­tats de rei­xes d'ace­ra­des pun­xes.

Una experiència incom­por­ta­ble­ment inhu­mana que, entre d'altres, exposà Fran­cesc Vila­nova a Exi­li­ats, pros­crits, depor­tats. El pri­mer exili dels repu­bli­cans espa­nyols: dels camps fran­ce­sos al llin­dar de la des­es­pe­ració. Una de les obres que posà de nou en evidència allò que tan bé sabem: que des­a­for­tu­na­da­ment, no foren –ni són (l'exem­ple de Guantánamo segu­ra­ment ha mort per sem­pre més aquell infant mig ador­mit que seguia jugant en alguna remot racó del nos­tre inte­rior…)– única­ment els règims fei­xis­tes o tota­li­ta­ris el que con­ver­ti­ren els camps de con­cen­tració en una de les més pode­ro­ses eines d'exter­mini mai cone­gu­des!

Tenint això en compte, i dei­xant de banda les dis­qui­si­ci­ons de tipus eti­co­mo­ral que aques­tes con­si­de­ra­ci­ons com­por­ta­rien –la Gene­ra­li­tat havia de pri­o­rit­zar el sal­va­ment, en con­di­ci­ons pri­vi­le­gi­a­des, dels polítics i intel·lec­tu­als men­tre la resta dels seus com­pa­tri­o­tes s'arros­se­ga­ven peni­ble­ment vers la fron­tera?; l'etern dilema: què hau­ria de pre­val­dre, la pre­ser­vació d'una obra d'art insubs­tituïble o la vida d'un ciu­tadà qual­se­vol?–, no podem dei­xar d'estre­mir-nos en assis­tir a la inter­mi­na­ble i esfereïdora odis­sea de tots aquells pro­homs als quals la seva fide­li­tat a unes idees i a la lega­li­tat democràtica­ment estatuïda els con­demnà a enca­mi­nar-se cap un sem­pre inde­sit­jat i impre­vi­si­ble exili.

Una odis­sea que fou encara més com­pli­cada i més dura a causa de la incúria i el menys­preu que l'Estat espa­nyol ha mos­trat des de fa segles per Cata­lu­nya i els seus habi­tants. Els capi­tos­tos de la república espa­nyola van pro­cu­rar garan­tir tant com van poder i saber –o sia, ben poc– la sor­tida dels seus par­la­men­ta­ris i intel·lec­tu­als. En canvi, es desen­ten­gue­ren per com­plet dels que tan nom i renom havien donat a la nos­tra terra i la nos­tra cul­tura. Tal com és habi­tual, els devien con­si­de­rar de segona cate­go­ria, de caràcter pura­ment pro­vin­cial, folklòric o orna­men­tal, sense cap mena d'importància ni sig­ni­fi­cat uni­ver­sal.