MÚSICA
Mísia: “Jo no segueixo mai les modes, ni per vestir”
La cantant portuguesa d'origen català presenta demà a l'Auditori de Girona ‘Delikatessen Café Concerto' amb piano i veu
“He cantat a El Molino, com ho van fer la meva àvia i la meva mare”
Diu Mísia que l'origen de Delikatessen Café Concerto està en la crisi omnipresent: “Jo sóc molt dramàtica i em vaig imaginar que obria el frigorífic i només hi havia unes olives caducades. Per tant, només em quedava l'opció de menjar-me les meves pròpies cançons, però de la mateixa manera que Charlot es menjava les seves botes a La quimera de l'or, amb molt d'estil, com si fos una delikatessen, un menjar extraordinari que volia compartir amb convidats, perquè som pobres però tenim complicitats.”
Així va néixer aquest Delikatessen Café Concerto, que demà Mísia presentarà en un concert a la sala Montsalvatge de l'Auditori de Girona (21 h, 22 i 18 euros), acompanyada pel piano del napolità Fabrizio Romano, responsable dels arranjaments i la direcció musical del disc.
En el disc, els convidats al banquet van ser els músics portuguesos Melech Mechaya, The Legendary Tigerman i Dead Combo, la brasilera Adriana Calcanhotto, el tenor mexicà Ramón Vargas i, ni més ni menys, Iggy Pop, amb qui Mísia tanca el disc cantant en francès –ell més aviat recitant– La chanson d'Hélène, reproduint el duet de Romy Schneider i Michel Piccoli en la pel·lícula Les choses de la vie (1970). “Iggy ja havia gravat algunes coses en francès i jo buscava una veu profunda com la seva. A més, tenim el mateix representant i, tot i que a ell no el coneixia personalment, vaig decidir proposar-li aquesta col·laboració. En aquests casos, jo sempre penso que el no ja el tinc, així que només em queda buscar el sí.”
No només fados
A més, fer un duet amb Iggy Pop no resulta gaire estrany en una cantant que en el seu disc Ruas (2009) va versionar Joy Division i Nine Inch Nails. Tot i que Mísia és sobretot coneguda com a cantant de fados –“Jo els vaig començar a cantar després d'Amália Rodrigues i abans de la nova generació de fadistes, just quan no quedava bé cantar fados”–, ella no coneix fronteres, ni estilístiques ni de cap tipus: “Sóc trilingüe de naixement i sempre intento anar sumant. Com deia Pessoa, jo no sóc una, sinó diverses persones. Canto bàsicament el que em ve de gust cantar en cada moment i desitjo que al públic l'agradi. Però mai no segueixo les modes, ni per vestir”. En el seu últim disc només hi ha dos fados: la resta són cançons de procedència diversa –inclosa Agua que no has de beber, que Sara Montiel cantava en la pel·lícula La violetera (1958)–, interpretades en portuguès, francès i espanyol. “Quan actuo a Catalunya sempre canto també alguna cosa en català”, diu Mísia, de nom real Susana Maria Alfonso de Aguiar (Porto, 1955) i de mare i àvia catalanes i artistes de l'històric cabaret barceloní El Molino, on Mísia va ser apadrinada en els seus inicis per l'emblemàtic showman Johnson. “Sóc un cas únic de tercera generació molinera”, diu amb orgull. I per això va decidir fer la presentació oficial de Delikatessen Café Concerto al seu estimat Molino l'octubre passat.
Cançons adoptades
Intentant afrontar la crisi amb imaginació –“A Portugal ja no tenim ni ministeri de Cultura i ningú et contracta, sempre has d'actuar a risc”–, Mísia recorda com va aconseguir, a través de Facebook, “pares i mares adoptius” per a dotze de les tretze cançons del disc –la d'Iggy Pop la va “adoptar” ella mateixa–, que d'aquesta manera van ajudar a pagar una tercera part d'aquest disc: una obra que, per la seva complicada gestació, Mísia afirma que “també es podria haver dit miracle”.
Mísia ha volgut que, en aquests temps de formats digitals eteris i impersonals en què “el disc s'ha devaluat”, Delikatessen Café Concerto sigui un “objecte de desig” amb precioses il·lustracions que recorden l'univers entre infantil i gòtic de Tim Burton.
Mísia continua amb altres projectes com ara l'espectacle Mediterraneo, amb el grup de música antiga L'Arpeggiata, i el juny vinent presentarà un projecte nou al Festival de Fado de Madrid. “Tot i que els puristes m'han qüestionat moltes vegades, és clar que sóc fadista... però no només fadista.”