Esclat documental
L'espectacular èxit d'audiència del documental ‘Ciutat morta' posa en relleu la vitalitat d'un gènere cinematogràfic que viu de fa anys una veritable “edat d'or”
fa documentals vol transformar o una gran superfície o un metre quadrat”
“És molt difícil ser documentalista i no voler canviar el món”, afirma Joan González, director del festival de cinema documental Docs Barcelona. “Jo crec que tothom que fa documentals vol transformar o una gran superfície o un metre quadrat del seu entorn.” Potser no ho expressarien amb les mateixes paraules, però alguna cosa semblant devien tenir al cap Xavier Artigas i Xapo Ortega quan van codirigir el documental Ciutat morta, sobre el cas 4-F, que dissabte passat es va emetre al Canal 33 i va aconseguir 569.000 espectadors.
Xavi Artigas expressava amb matisos ahir a El Punt Avui la seva satisfacció: “Tant jo com el Xapo, com a directors, però també els familiars i amics que fa nou anys que lluiten per la reobertura d'aquest cas, estem molt contents que finalment a Catalunya la societat conegui les irregularitats que hi ha hagut al cas 4-F.” Contents, doncs, de l'èxit de l'emissió, un any i mig després d'enllestir el film i havent passat per festivals com el Docs Barcelona, Festival de Màlaga i L'Alternativa, i de rebre diversos premis. Però alegria a mitges, perquè el món, o el trosset de realitat que volen canviar, encara continua igual: “Hem rebut l'èxit amb alegria, encara que relativa; no estarem contents del tot fins que reobrin el cas i es tinguin en compte totes les proves que es van aportar en el seu moment. Volem la reobertura del cas immediatament, tot i que ningú tornarà la vida a la Patricia, i ningú tornarà els anys passats a la presó als altres acusats.”
Joan González remarca el poder de la televisió en el que ha succeït els darrers dies: “Ciutat morta s'havia vist a Docs Barcelona i en desenes i desenes de petits locals. El poder de la televisió és extraordinari, perquè n'ha fet un gran esbombament. Això vol dir també destacar el paper de la televisió com a servei públic que tenim a Catalunya. A quants països del sud d'Europa una televisió pública emetria un documental que dóna una imatge que no voldries que existís de la teva ciutat?”.
Empatia i xarxes
Carles Viñas, expert en noves tecnologies, joventut, participació ciutadana i associacionisme, posa l'accent en dos aspectes que ajuden a entendre el fenomen. Creu que si ha tingut tant impacte és perquè “qualsevol persona que ha tingut un accident de bici es pot trobar en una situació així”: “A la majoria de WhatsApps i a les xarxes, el fil conductor era la Patricia i el final tràgic que va tenir. Això genera molta proximitat i empatia a tothom, i n'ha fet difusió també molta gent que d'entrada no s'interessaria per aquest tema.”
L'altre factor que explica l'impacte és que “les xarxes socials han tingut un paper important perquè la vegi molta gent, la publicitat que havia fet la televisió de l'emissió era més aviat escadussera, però s'ha difós alternativament”. En la mateixa línia, Joan González creu que “sens dubte les xarxes socials han tingut un paper extraordinari com a campanya de comunicació per portar els espectadors davant la pantalla de televisió un dia a una hora. Les xarxes han estat el gran departament de comunicació de la pel·lícula.”
Ismael Peña, expert en dret i ciència política de la UOC, atribuïa ahir l'èxit d'audiència de l'emissió “a les xarxes socials, amb WhatsApp, Twitter i Facebook al capdavant”, que “van activar els espectadors molts dies abans de la data d'emissió, mentre el passaven al Canal 33, i ho continuen fent en el panorama que es podria obrir de reobertura del cas”.
En qualsevol cas, no és cap novetat que un documental tingui tant impacte, i que el vegi molta gent, sigui per la televisió, en sales, a internet... De fet, Xavier Artigas explica que un dels referents de Ciutat morta és un film nord-americà: “Hi ha un precedent, un cas als Estats Units, d'un muntatge policial molt greu amb què una persona va acabar tancada a la presó amb cadena perpètua”. Errol Morris va fer un documental sobre el tema, The thin blue line (1989), i, gràcies a això, “aquesta persona va ser exculpada immediatament i va quedar en llibertat sense càrrecs”. “Esperem que passi el mateix en aquest cas. El cinema pot servir per fer una denúncia social i canviar les coses”, diu Xavier Artigas.
‘Boom' del documental
Ara fa deu anys, Michael Moore va portar el documental de denúncia a cotes de popularitat mai vistes amb una sèrie d'èxits consecutius: Bowling for Columbine (2002), Fahrenheit 9/11 (2004), Sicko (2007)... També va tenir un gran impacte Super size me (2004), dirigida per Morgan Spurlock i amb McDonald's i la mala qualitat dels aliments que serveix en el punt de mira. Els últims anys, el boom s'ha estès a diferents països, i no es pot vincular a uns pocs noms. Fins al punt que Joan González creu que “en l'àmbit internacional el documental està vivint la seva etapa d'or”. Un boom que, al seu entendre, no serà passatger: “Jo crec que aquesta etapa s'instal·larà, la societat ha acceptat el documental com una expressió entre l'art i la ciutadania, com una expressió estètica, transformadora i d'enriquiment.” Catalunya no n'ha quedat al marge, ben al contrari. “El que estem vivint a Barcelona i Catalunya no té cap cas comparable al sud d'Europa, la societat catalana ha tingut un accés més ràpid, els darrers anys, a fer-se seu el documental.”
Una de les claus de l'èxit del documental, i que té molt a veure amb el plantejament de Ciutat morta, és l'ús que se'n fa per investigar i denunciar. “Avui en dia hi ha moltes eines per fer arribar a la gent les coses –diu el director de Docs Barcelona–. El que no és habitual és tenir el temps i els diners per poder investigar una cosa a llarg termini. Una part del documentalisme està treballant en paral·lel i fent la feina del periodisme d'investigació.”