La revolució silenciosa de Maillol

Reivindiquen a la Pedrera la modernitat de l'escultor nord-català en una exposició d'un centenar d'obres

S'han arri­bat a dir mol­tes estu­pi­de­ses de l'obra de Mai­llol –com­plexa com la seva bos­cosa barba–, però grans per­so­na­li­tats de l'art no dub­ten a con­si­de­rar-lo un geni de l'art més avançat al seu temps. «En rea­li­tat, només creia en la bellesa, o bé en l'har­mo­nia, perquè sabia el preu que s'ha de pagar per pre­ser­var-la», escriu el crític i his­to­ri­a­dor de l'art Jean Clair en el catàleg de l'expo­sició Mai­llol, que es podrà veure a La Pedrera fins al 31 de gener. Dins i fora de la Pedrera –en ple pas­seig de Gràcia s'ha ins­tal·lat El riu, una de les obres més icòniques de l'art modern–, el visi­tant des­co­brirà les seves obres més famo­ses, com les monu­men­tals La mun­ta­nya o Medi­terrània, i també pin­tu­res, dibui­xos, tapis­sos, ceràmiques i il·lus­tra­ci­ons.

Més que ser com­plexa, la seva obra està embol­ca­llada de grans para­do­xes, segons remarca Ber­trand Lor­quin, comis­sari, junt amb Mic­hael Pep­pi­att, de l'expo­sició. La pri­mera és que Mai­llol no volia ser escul­tor. O sí, però no ho va saber fins que va com­plir 40 anys. Pri­mer de tot, Mai­llol va voler ser pin­tor, però no se'n va sen­tir mai satis­fet. A través de Gau­guin va des­co­brir les pos­si­bi­li­tats del tapís i de la ceràmica, però una infecció ocu­lar el va obli­gar a dei­xar aques­tes arts i, de retruc, a cap­bus­sar-se en l'escul­tura, «el seu veri­ta­ble talent», pro­clama Mic­hael Pepi­att. Lla­vors sí, Mai­llol es va ado­nar que les seves mans res­po­nien al que ell volia.

Els dar­rers 35 anys de la seva vida, Mai­llol va viure entre­gat a l'escul­tura, i de la seva obs­ti­nació per ser inno­va­dor –«vull ser un començament, no pas un final»– en va néixer la seva via de frac­tura entre l'escul­tura nar­ra­tiva del segle XIX i l'abs­tracció de les avant­guar­des. Amb les seves for­mes pures, «va pre­pa­rar el ter­reny a Henry Moore i a Arp», emfa­sitza Mic­hael Pep­pi­att. «La seva con­cepció de la forma llisa i plena enllaça amb la sim­pli­fi­cació de la línia por­tada a terme per Matisse», sen­ten­cia Lor­quin.

Rústic, intuïtiu, pri­mari –«i llestíssim!», exclama el direc­tor de cul­tura de l'Obra Social de Caixa Cata­lu­nya, Àlex Susanna–, en la bio­gra­fia de Mai­llol hi ha algu­nes de les claus per enten­dre la seva obra. Escul­tor d'un sol tema, el cos de la dona, Mai­llol es va obses­si­o­nar amb el món femení. Segons el pre­si­dent del Museu Mai­llol de París, Oli­vier Lor­quin, fill de Dina Vierny, la musa de 15 anys que va fer embo­gir un Mai­llol quasi octo­ge­nari, l'escul­tor ros­se­llonès no va fer l'amor amb cap dona fins que va com­plir els 30 anys. «A París va viure una vida molt mise­ra­ble, i no s'ho podia per­me­tre...». Durant tota la seva vida, creu Lor­quin, Mai­llol va bus­car en l'escul­tura una sor­tida per des­fo­gar les fan­ta­sies, il·lusi­ons i desit­jos que no va com­plir en els seus temps de penúries.

«Ets tan lleig com un Maillol»

m.p

Michael Peppiatt no es cansa de repetir, per demostrar l'esperit modern i avançat de l'escultor nord-català, que Maillol va ser molt controvertit a la seva època. «Tan serè i clàssic que ens sembla i el cert és que la frase ‘ets tan lleig com un Maillol' es va fer famosa.» I és que les dones que esculpia eren grosses i massisses, dones de formes plenes, rotundes i llises. «S'inspirava en la dona catalana del Rosselló», apunta Àlex Susanna. «La seva obra era xocant, es despreocupava de l'estètica», conclou Peppiatt.

Profundament català

Maillol se sentia profundament català: ni català del nord, ni català francès... català i punt. El Rosselló era el seu «espai vital de creació», com certifica l'historiador de l'art Rossend Casanova al catàleg de l'exposició. Però Maillol també necessitava visitar Barcelona, Figueres, Empúries i Girona, una ciutat que «admirava, sobretot el barri vell, que li agradava recórrer en solitari», explica Casanova. Maillol va establir amistat amb molts artistes del Sud, pintors com Josep de Togores i Joaquim Sunyer, escriptors com Josep Pla i Prudenci Bertrana, i músics com Pau Casals. Sense oblidar, per suposat, els seus grans amics escultors: Manolo Hugué, Josep Clarà i Enric Casanovas.

Durant la Guerra Civil, Maillol es va preocupar de l'infortuni dels seus amics catalans. Per exemple, va enviar diners a Togores perquè pogués continuar treballant. I acabada la guerra, va fer les gestions necessàries per permetre el trasllat a Banyuls de Sunyer, que es trobava retingut a L'Isle-Adam com a conseqüència de l'ocupació nazi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.