Crítica
rock
Rock amb encens
Vint-i-tres anys després d'actuar per primer cop a Barcelona, al capdavant aleshores dels Black Crowes, en un concert a Zeleste retransmès íntegrament per l'enyorat Sputnik del Canal 33, Chris Robinson va tornar divendres al Poble Nou. Ho va fer, aquesta vegada, al capdavant de la Chris Robinson Brotherhood, un quintet de “música hippie” (la definició és seva) encunyat amb el mateix patró que Grateful Dead i altres jam bands. És a dir: concerts de tres hores amb dues parts, seguidors devots que els segueixen de bolo en bolo i repertoris imprevisibles que varien cada nit.
Enmig d'una forta ferum d'encens, Robinson va comparèixer amb una guitarra elèctrica penjada al coll (quan era cantant dels Black Crowes no s'havia acostat mai a cap) i disposat a fer entrar pacientment el públic al seu univers fumeta i psicodèlic. No van caldre ni dos minuts per entendre que els teclats galàctics d'Adam MacDougall –deutors d'asos del rock progressiu com ara Keith Emerson, de la defunció del qual ens assabentàvem enmig del xou– compartirien amb la molt particular veu de Robinson el protagonisme de la nit.
Sense més concessions al repertori de Black Crowes que dues cançons de la seva darrera –i menys coneguda– etapa (Roll old Jeremiah i I Ain't hiding), la germandat de Robinson va alternar cançons dels seus tres discos amb versions, moltes de les quals irreconeixibles, de Bob Dylan (A Hard Rain's A-Gonna Fall), Grateful Dead (West L.A. Fadeaway) i Johnny Cash (Big River). Una nit, en resum, intensa, amb moments estratosfèrics i especial per les poques possibilitats que hi sol haver a Barcelona de veure bandes d'aquesta mena.